Ho veieu clar?

L’ex-president de la Generalitat, Josep Tarradellas, ha celebrat els seus vuitanta-dos anys anant-se’n a Madrid a presentar un llibre sobre el rei d’Espanya.

Tarradellas domina l’art de sorprendre la gent, que és un art molt útil per als polítics que tenen la ferma vocació de ser notícia. Ignoro com s’ha muntat l’operació consistent a fer presentar un llibre sobre el rei d’Espanya per un polític d’historial català i republicà; com que no passen per les meves mans els fils de les confidències, no sé si és una idea de Madrid o una idea de la Via Augusta, però és igual, en el fons: és una idea compartida amb satisfacció per tots els seus protagonistes.

Hom té la impressió que a Madrid hi ha un tarradellisme molt notable en determinats cercles polítics i també entre periodistes “ben situats”. En un diari madrileny he llegit un comentari que gairebé arribava a dir que era una llàstima que Josep Tarradellas no fos el president del govern espanyol. En aquest enamorament hi influeixen, suposo, dos factors bàsics: d’una banda, la innegable capacitat de suggestió personal de Josep Tarradellas i el respecte i admiració que a Madrid tenen pels polítics que acrediten habilitat de maniobra; de l’altra, el fet que l’ex-president s’hagi mostrat sempre –fins i tot quan s’estava al Palau de la Generalitat– molt “desenganxat” de les reivindicacions més urgents i més concretes del nacionalisme català. Com no ésser simpàtic a Madrid quan s’afirma que Catalunya no ha de crear problemes?

Penso que no tinc cap prejudici contra Josep Tarradellas, ben al contrari: el tractament humà que ha donat a una situació familiar –que també és la meva– m’inclina a la solidaritat personal. Confesso, però, que algunes de les seves manifestacions polítiques m’inquieten, potser ara encara més que quan era president de la Generalitat. Perquè quan s’ocupa un càrrec com aquell hi ha uns condicionaments molt complexos, que poden explicar determinades actituds, però ara és diferent. Ara, quan la política oficial catalana la fan uns altres, a través de mecanismes democràtics, potser el paper que fa l’ex-president és una mica delicat i les seves declaracions no sempre oportunes. Fa certa angúnia sentir que “els polítics hem de saber retirar-nos a temps, però jo no m’he retirat, ni ningú em retirarà”.

A Madrid, realment, tenen molt d’interès que no es retiri, i així poden amplificar i manipular les seves afirmacions. A Televisió Espanyola les resumien així: “El problema de les autonomies és molt greu, i Espanya serà ingovernable amb disset Parlaments”. A la coberta d’“lnterviu” li han reproduït aquesta sentència: “Les autonomies posaran fi a l’Estat”. Dir això a Espanya –i a Catalunya– és perillós. I si hi afegim que sempre demostra més admiració i més simpatia pel president Suárez que pel president Pujol –i prescindint de les idees de cada u això és difícil de pair pels catalans–, jo em sento més aviat desconcertat davant l’actitud actual de l’antic i il·lustre president.