Després de la feina

Abans d’entrar-hi, Després de la feina (Arcàdia), de Helen Hester i Nick Srnicek, em va semblar un llibre provocatiu pel fet que pressuposés un temps fora de l’horari de treball, com si hi hagués alguna possibilitat, dins el liberalisme feroç disfressat de patriotisme i bondat, d’interrompre la seqüència productiva infernal. Mira que bé, vaig pensar: vet aquí una línia de pensament sobre el descans i el temps lliure que, en lloc de la utopia, proposa el “triple vuit” defensat ja per la Primera Internacional: per cada vuit hores de feina, vuit per dormir i vuit més per al que vulguem. El cert és, però, que les dones (i que em perdonin els senyors) no tenim aquest preciós tercer temps, que dediquem a posar la rentadora, plegar la roba, escombrar la casa, anar al súper, fer el dinar i el sopar, endreçar la cuina, tenir cura dels fills i els grans, assistir a les reunions de l’escola i acabar desplomades al sofà a l’hora que un segle enrere ja estaríem dormint les vuit hores reglamentàries en lloc de sentir-nos dir: “És que no en tens mai ganes!” No hi ha cap candidesa, en aquest llibre que parla d’electrodomèstics, de neteja, de família, de comunitat, d’emancipacions frustrades, de desigualtats socials i de gènere, de racisme, de capitalisme, de culpa i explotació. La primera constatació és que cap avenç tecnològic no ha servit en els últims cinquanta anys per rebaixar la càrrega de feina a la llar, que continua recaient en la baratíssima mà d’obra femenina; la darrera, que hem assimilat el discurs patronal que lleure equival a ganduleria. Llegiu-lo, si trobeu el temps. No us farà feliços, però sabreu en quin món viviu.