Ametllers

Com que no sóc mai al diari, moltes cartes les rebo massa tard. Com la que em convidava a anar el segon diumenge de febrer al cementiri de Sant Gervasi a homenatjar el poeta Joan Maragall.

Un homenatge ben singular, certament, i públicament desconegut, que se celebra aquell diumenge, al migdia, des de l’any 1924. I des d’aleshores –cinquanta-set anys!– s’ha fet sense interrupció!

En aquell temps, Carles Soldevila publicà a “La Publicitat” un article comentant que uns intel·lectuals francesos havien acordat plantar un salze davant la tomba de Baudelaire perquè el poeta era un enamorat d’aquest arbre. En llegir-ho, uns joves de Sant Martí de Provençals, concretament del barri del Clot, van tenir la idea de plantar un ametller a la tomba de Maragall –el nostre poeta n’havia parlat sovint– i van prometre que s’hi trobarien cada any el segon diumenge de febrer, època de la florida dels ametllers. I mai no han deixat de complir la promesa. Dels iniciadors, avui ja només en queden dos, però s’hi han afegit fills i néts…

És una història ben bonica, i cal felicitar els seus protagonistes, que han donat una lliçó de sensibilitat, constància i modèstia. Aquests amics de Maragall i dels ametllers no deuen lligar gaire amb els qui han signat “Almendros” la incitació al cop militar. Triar un pseudònim tan clar –això d’“almendros” anuncia inequívocament un moment de l’any– és un cas d’aplom ben significatiu. Quin contrast amb les paraules de Maragall: “Jo, de l’ametller, en diria l’arbre de la llibertat; i en plantaria un a cada casa per ensenyança. I els nostres fills naixerien lliures, i les nostres filles deslliuradores d’esclaus: dels esclaus de l’ordre, dels esclaus de la prudència, dels esclaus de la mort”.

Els versos més coneguts que Maragall dedicà als ametllers són aquests:

A mig aire de la serra

veig un ametller florit:

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t’he delit!

Ets la pau que s’anuncia

entre el sol, núvols i vents...

No ets encara el millor temps,

prô en tens tota l’alegria.

Penso que no contradiria els sentiments de Maragall envers “l’arbre de la llibertat” si em permetés aquesta versió “almèndrica”: “A mig aire de la serra / veig un ametller abatut: / Déu te guard, bandera en terra, / dies ha que t’he temut! Ets l’esglai que s’anuncia / entre el sol, núvols i vents... / No ets encara el pitjor temps / però en duus la profecia...”