Educació inclu... què?

Tots els mestres saben que, si un nen es posa malalt durant l’estada a l’aula, no poden administrar-li cap medicament sense el permís previ dels pares, tret d’aquells casos on imperi la urgència. Són mestres, no doctors o infermeres, així que té una certa lògica que no estigui dins les seves competències decidir si un alumne ha de prendre un xarop per a la tos o un supositori per baixar la febre. Precisament per això, perquè agraeixen que el seu paper consisteixi només a avisar els tutors de la criatura, a una escola de l’àrea metropolitana de Barcelona no donen crèdit al cas que ara han de gestionar. Resulta que a un nen de primària li han diagnosticat un càncer. Gràcies a Déu, o més ben dit, gràcies a l’equip mèdic i als recursos que es destinen a la medecina, el petit està en vies de curació. Abans de superar la terrible malaltia, però, s’ha de sotmetre a unes sessions de quimioteràpia. El seu curs anirà aviat de colònies i el nen, i la seva família, volen que no se les perdi. Els seus professors ja hi estan d’acord, a no deixar-lo a casa mentre els companys xalen, però resulta que els han informat que són els mestres els que s’hauran d’encarregar d’injectar-li la quimioteràpia mentre siguin lluny de l’escola. Els professors no dormen pensant en la situació: I si no ho saben fer? I si s’equivoquen? I si el seu error té conseqüències nefastes? Quan han reclamat que un professional sanitari es desplaci fins a la casa amb ells per fer-se càrrec de la criatura, els han negat la possibilitat i els han recordat que són escola inclusiva i que això significa no deixar ningú enrere. Així que visca l’educació inclusiva que no distingeix la canalla en funció de les seves capacitats o qualsevol altre element, però que visqui encara més l’educació inclusiva amb recursos que permeti realment tractar tots els infants amb la igualtat d’oportunitats que mereixen.