Hores benignes

Tinc un amic que viatja sovint, per la feina, i no se’n perd ni una: quan passa per Amposta carrega el cotxe d’arròs, quan travessa les Garrigues hi compra llaunes d’oli, quan és al Priorat recull una bona mesura de vi. La seva casa de la vall d’Aro s’ha convertit en una mena de mostrari dels productes del camp català, i no dic un museu perquè aquestes peces no s’hi reuneixen per ser conservades, sinó consumides.

L’altre dia convidà el veïnat a aplegar-se al bosc de la casa a menjar calçots. Acabaven d’arribar dos o tres centenars de calçots esplèndids. Els enfilà amb paciència en llarguíssims filferros, calà foc als sarments preparats i començà l’operació calçotada. Damunt una taula hi havia petits cossis amb la salsa que dóna tanta gràcia al calçot, feta amb ametlles, avellanes, all, oli i força coses més.

Una vegada em van explicar, a Valls, que les cebes blanques són plantades de manera que quedin cobertes de terra en solcs preparats. El que en diem calçot és, de fet, el grill d’aquesta ceba, i durant la creixença es calça periòdicament per aconseguir la màxima alçada de la ceba a canvi de la reducció del diàmetre, i així el calçot acaba semblant un espàrrec de quinze o vint centímetres d’altura. L’èxit de les calçotades –qui ho havia de dir als vallencs de passades generacions!– és extraordinari. La incomoditat i l’empastifament de les mans no han estat cap obstacle a la difusió del costum, practicat per milers de persones conduïdes, sovint, per corrues d’autocars. Potser, ben al contrari, l’anticonvencionalisme hi ha contribuït. La gent té ganes de fer coses diferents.

Som en plena temporada de calçots –es mengen fins a mig abril– i aquest vegetal fa d’entrada a un plat de porc, seguit de dolços i tot plegat engolit a força de porró. A l’autocar de tornada, les digestions solen ser somnolentes i meditatives.

Enguany, a la calçotada dels amics que us deia, vaig poder comprovar que he progressat una mica. Els primers anys només aconseguia d’embrutar-me les mans amb la pell del calçot carbonitzada; ara m’embruto igual però, a més, em menjo el calçot. Cal fer-ho a peu dret. S’agafa el calçot amb una mà per la punta, i amb l’altra s’aguanta el cap amb una certa energia; s’estira amb l’habilitat necessària perquè la capa exterior, que ha quedat cremada, se separi de la carn blanca de la ceba cuita, que ha de sortir sencera. Aleshores es passa el calçot per la salsa i arriba el moment crític: cal menjar els calçots amb la tècnica animal, és a dir, alçant el cap i deixant caure la ceba untada a la boca.

Absolutament xocant, direu. O i tant! Però potser us sorprendrà encara més que, acabat l’últim calçot, la mestressa de casa es rentés les mans per posar-les al piano de cua i oferir-nos una mica de Bach. Les coses, a vegades, són així de senzilles i satisfactòries. La felicitat pot ser una papallona fugissera –negra de calçot, blanca de música– que neix a les puntes dels dits.