Barcelona, Ajuntament bloquejat

L’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, comença a constatar una realitat que l’amenaça des del dia que va constituir el govern municipal: el PSC i Iniciativa no tenen prou majoria per aprovar al ple les decisions que en requereixen.

Aquesta tardor el consistori ha de ratificar dos documents clau: el pressupost per al 2008 i el pla de govern de tot el mandat. Hereu ha acceptat obrir un procés de participació ciutadana per rectificar el pla, tal com li ha demanat Esquerra Republicana. El primer tinent d’alcalde, Carles Martí, ha proclamat els independentistes “soci preferencial”, però és obvi que amb el gest no n’hi ha prou. Ahir l’alcalde es va reunir amb Xavier Trias, d’una banda, i pensa fer-ho també amb Jordi Portabella, per aconseguir trencar el bloqueig.

Hereu ho té complicat. Portabella li demanarà un gir “social i nacional”. És a dir, una aposta molt més decidida pels serveis públics municipals i que la majoria de govern assumeixi que Barcelona és “la capital de Catalunya”, i no pas una ciutat espanyola més, tant en la gestió interna com en la projecció internacional. És difícil que Xavier Trias accepti un acord que permeti l’estabilitat que necessita Jordi Hereu. Això restaria tota la força a l’oposició que ha de fer valer Convergència i Unió per aconseguir aparèixer davant els barcelonins com una alternativa amb programa a l’actual majoria. Tampoc és gens fàcil que Portabella rectifiqui la decisió que va prendre després de les eleccions. Per què en aquell moment va rebutjar l’oferta dels socialistes i hauria d’acceptar-la ara?

L’Ajuntament de Barcelona viu un bloqueig que pot afectar-ne greument la governabilitat. Si l’actual equip de govern vol resoldre aquesta situació, el canvi d’estil hauria de ser molt més contundent i sincer. Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu havien presidit fins ara el consistori menyspreant l’oposició i oferint un pacte de secundaris a la força als seus socis de govern. La primera cosa que ha de canviar en l’Ajuntament de Barcelona és aquesta enorme prepotència que ha provocat, entre altres fenòmens indesitjables, una falta de transparència crònica. Potser així alguna mena de pacte podria començar a ser possible.