Qui va pensar la jugada de fer públic ahir l’àudio de Cospedal i Villarejo aprofitant que Cospedal i Camacho declaraven en la comissió va tenir una bona pensada. Una gran pensada, diria jo, des del punt de vista de la dieta mediàtica, dels índexs d’audiència i de les curses de notorietat entre periodistes i mitjans. Mira que fa dies que corren aquestes cintes i mira que han arribat a utilitzar canals i moments diferents per sortir a la llum! Però es van emetre ahir al matí, just uns moments abans que engegués la comissió, i així les gravacions varen centrar els interrogatoris de les dues polítiques del Partit Popular. La cinta d’ahir (no sé si és més apropiat dir-ne de Villarejo, de RAC1 o de Jordi Basté) estava ben gravada. Era de les que se sentien més bé de moltes de les que hem sentit d’aquesta sèrie que no s’acabarà mai. Però bo i així ni la Dolores ni l’Alícia s’hi varen reconèixer. Les hi ha reconegut tot Catalunya i part de l’estranger, però elles no. Diuen no sé què de la cadena de custòdia judicial que s’ha trencat i envien, sense cap tipus de mania, tot l’independentisme i adlàters a prendre pel cul, amb una certa finor, però a prendre pel cul. Amb tota l’extensió de l’expressió. La Cospedal, que a mi sempre m’ha agradat molt més que la Camacho, sense perdre la seva arrogància castellana. L’altra, obsequiant-nos amb tal estirament de galtes i tanta ganyota que li dissimulava, fins i tot, la inflor de la cara. Ara esperem asseguts el fiscal!