Havíem coincidit força uns anys enrere per qüestions lligades a les criatures. Mai ens van fer amigues, si per amiga s’entén aquella persona a qui truques pel seu aniversari o escrius si tens un mal dia, però la relació va ser sempre cordial perquè vam compartir massa tardes i sempre és millor tenir bon rotllo amb la resta de mares que no pas girar-nos la cara i fer veure que no ens coneixem. Un dia va aparèixer una mica apagada, no somreia com altres cops. Ens va explicar que tenia un grup d’amigues de tota la vida, potser de l’escola, i que cada any organitzaven una escapada de quatre o cinc dies per oxigenar-se, carregar piles i desconnectar de les rutines diàries. Molt millor que anar al psicòleg, li havia sentit dir. Aquell mes tocava viatge i el destí triat havia estat Lanzarote, però ella no pujaria a aquell avió amb destí a les Illes Canàries perquè el seu marit li ho havia prohibit perquè no podia ser bona, tanta sortida en clau femenina ni deixar la canalla a càrrec de l’espòs durant tantes hores. No era una qüestió de diners. Era una qüestió de control marital i ella havia decidit acceptar aquelles regles i evitar una fugida que hauria derivat en un terratrèmol a casa. No sé si un any després va poder tornar a viatjar amb les amigues o la veu del marit es va tornar a imposar. Ens vam perdre la pista fins que l’altre dia me la vaig trobar a la consulta del metge. Estava radiant, més guapa que mai. Em va explicar que s’havia divorciat ara feia un parell d’anys i que estava molt animada, que, com ja se sap, qui tingui orelles que hi senti, perquè quedava clar que des de feia vint-i-quatre mesos era mestressa i senyora de la seva vida i de les seves decisions. No vaig gosar preguntar pels viatges amb les amigues. Era del tot innecessari. Havia triat un camí alliberador perquè per fi havia entès que no pot ser bon company de vida qui et veta allò que et fa feliç.