Editorial: Millet, una vergonya per a Catalunya

La societat catalana s’ho ha de fer mirar. Fèlix Millet ha estat 30 anys al capdavant del Palau de la Música. 30 anys robant: de moment, 3,3 milions confessats. 30 anys d’impunitat, emparant-se en un cognom il·lustre, en el simbolisme de l’entitat i en unes administracions que no han sabut exercir el control necessari. El que ha passat és una vergonya per a l’afectat, en qui ha de recaure tot el pes de la llei, però també per a la societat catalana. La justícia, que ha actuat a instàncies d’Hisenda, ha de fer ara el seu camí, i convé que vagi a fons, però l’assumpte reclama una reflexió més general. Ens hi juguem el futur.

El Palau de la Música no és una institució qualsevol. Forma part de les ambicioses iniciatives que el catalanisme va tirar endavant fa un segle amb l’objectiu de modernitzar i europeïtzar el país. El desprestigi a què ara ha de fer front per culpa de l’escàndol Millet és una mostra més de la pèrdua d’empenta i exigència del catalanisme, una desorientació que afecta sobretot el món polític, però que va més enllà. El que, un cop finalitzada la dictadura franquista, hauria pogut ser un segon renaixement cultural i polític, es va quedar a mitges. Els silencis de la Transició no van ser només respecte del passat. Hi va haver uns altres silencis tan perillosos o més: els que afecten el present, els que tapen les misèries i interessos particulars per evitar els escàndols col·lectius. El pitjor escàndol per a un país, però, és tapar les vergonyes. És precisament aquesta dinàmica perversa la que ha permès tres dècades d’impunitat a Fèlix Millet, que per pocs dies no va rebre, per unanimitat, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona al mèrit a la gestió cultural.

Avui tornem a estar en un punt d’inflexió. La societat catalana afronta un canvi d’etapa. És l’hora de l’exigència i de l’ambició, tant en el terreny polític com en el cívic. En el cas concret del Palau de la Música, el cas Millet hauria de servir per enfortir els mecanismes de control dins les institucions amb participació pública. És una exigència democràtica ineludible. No pot ser que s’estengui la idea que, qui més qui menys, tothom roba. Hem d’evitar una deriva a la italiana. La corrupció és un càncer que s’ha d’extirpar d’arrel i a temps. La Generalitat s’acaba de dotar d’una Oficina Antifrau, a la qual no li faltarà feina. De fet, l’any 2000 la Sindicatura de Comptes ja va alertar d’irregularitats al Palau. Però la salut d’una societat madura democràticament és cosa de tots, una feina diària, constant, que hauria d’afectar capil·larment tots els estaments. I també al Palau de la Música, que ara convé que recuperi un prestigi merescut que mai ningú no hauria d’haver usat en benefici propi. Perquè el Palau és patrimoni de tota la societat catalana.