El risc despòtic d’Hugo Chávez

A l’ombra del libertador Simón Bolívar, un altre cabdill més discutit però igualment tossut està aconseguint un protagonisme que supera les fronteres de Veneçuela. Hugo Chávez no és només el president del país més ric en recursos naturals del subcontinent americà, sinó que s’ha convertit en el referent moral d’aquella esquerra que fins fa quatre dies s’emmirallava en Fidel Castro. A Hugo Chávez no li falten mèrits. Té fusta de líder i ha sabut teixir una xarxa de complicitats que s’estenen des de l’Argentina fins a Bolívia, Nicaragua, l’Equador o Cuba. A diferència de Bolívar, el president veneçolà no ha fet servir ni l’exèrcit ni la retòrica independentista per guanyar adeptes a tot el continent. Chávez n’ha tingut prou amb PDVSA –la poderosa petroliera que gestiona el 70% dels ingressos de l’economia veneçolana– i amb un discurs de tall comunista.

En diu “socialisme del segle XXI”, però és en el fons una versió matussera de la socialdemocràcia europea del segle passat. Ha aconseguit èxits notables, com un creixement econòmic a Veneçuela del voltant del 8% en els últims anys. També la creació de l’Alba ha servit perquè programes d’atenció social pagats amb petroli veneçolà arribessin a pobles remots de Bolívia o l’Equador. Però també ha alimentat un clientelisme que no incentiva ni millores educatives, ni exigeix cap responsabilitat als receptors. Al contrari, només s’espera fidelitat al cabdill, a canvi dels serveis de les anomenades misiones.

Ho explica en una entrevista a l’AVUI el politòleg de la Universitat de Caracas Ricardo Sucre: “Chávez ha guanyat perquè sap usar la por i tota la maquinària política”. El professor Sucre pronostica que, malgrat la baixada del preu del petroli i, per tant, dels ingressos de l’Estat, Chávez ha concentrat més poder que mai. Per això augura molts anys de chavisme. Avui, doncs, Veneçuela és més a la vora que ahir d’un govern totalitari.