Planells i altells

Llegeixo en un full de promoció de pisos: “Falta el planell de l'altell”. Tot i sonar ben catalans (hi ha centenars de paraules acabades en -ell), ni el planell ni l'altell són el que semblen. Quan de petit anava d'excursió, duia sempre brúixola i planell. El planell em semblava tan nostrat com els ganyips, aquella barreja de fruita seca tan essencial quan encara no existien les barretes energètiques. De gran, vaig descobrir desolat que el planell era un petit altiplà; una meseta d'estar per casa, vaja. N'havíem de dir pla o plànol. No és estrany que planell es confongués amb plànol. I és que tant el sufix -ell com el sufix -ol volen dir mena de: el taulell és una mena de taula; el cubell, una mena de cub; el llençol, una mena de llenç; i el pujol, un puig baixet. Però el lector llest no bada i em diu: “Si plànol fos pla més -ol, n'hauríem de dir planol”. I té, com sempre, raó. L'origen de plànol és una ultracorrecció: la gent deia plano i, per dissimular, hi afegia una l descastellanitzadora. Passa una cosa semblant amb l'altell, que ve a ser la descastellanització d'altillo. Però això el DIEC no l'admet, i ens diu que vol dir “petita altura en un terreny”. Un significat que avui dia ben pocs deuen fer servir. En canvi, en l'altre, se'ns ha fet imprescindible. El DIEC vol que en diguem entresolat, antosta o sostremort, però l'ÉsAdir ja ens hi permet desar coses. I és que, si no, no sé pas on ficaríem els trastos.