Pressupostos: descosit i estripat?

L'arribada de la ministra d'Economia al Congrés per lliurar els pressupostos del 2011 va ser difosa per tots els mitjans. Tot i ser de cul estret, van ser rebuts amb cerimonial. Uns discos compactes, però, impressionen ben poc. Els vuit anys que vaig ser sotspresident d'Economia i Pressupostos de l'Estat, al Senat, arribaven amb camioneta. El meu joc ocupava bona part del despatx. Allò sí que eren pressupostos! Confesso que sols estudiava la part que feia referència a Catalunya i els temes de discussió i seguiment.

Analitzades les dades que ens afecten, hom troba consideracions genèriques i problemes concrets. No s'aprecia cap gest per pal·liar la difícil conjuntura que travessa Catalunya. L'evident menyspreu fa pensar que no és tan sols una actitud, sinó un procediment sistemàtic per rebaixar sibil·linament el nostre nivell de vida i cultura, en molts aspectes semblant amb les regions europees més desenvolupades. Detallo uns apunts d'injustícia pressupostària dels últims anys, de l'actual i del vinent.

Des del 2005, l'Estat ha deixat d'executar a Catalunya inversions per valor de 3.124 milions d'euros, o el mateix traduït per a la gent gran i els romàntics, 519.790 milions de pessetes.

L'Estat deu a Catalunya en concepte d'incompliments del 2007 al 2010, 2.755,4 milions d'euros.

El 2010, l'Estat no executarà a Catalunya el 26,5% de la inversió pressupostada.

Els pressupostos del 2011 no compleixen amb la inversió prescrita per a Catalunya. L'Estat incomplirà altra vegada la Disposició Addicional Tercera, invertint un 15,2% en lloc del 18,59%, mentre sí que complirà estrictament amb Andalusia i altres comunitats.

Pel que fa a consideracions genèriques hom creu que:

No reactivaran l'activitat econòmica creant ocupació. Preveuen un atur del 19,3%.

Les previsions macroeconòmiques són massa optimistes i no es compliran.

El previsió del PIB no és creïble: no creixerà la demanda interna i externa.

Preveuen una austeritat paralitzant. Cal fer front al dèficit públic, però l'austeritat no ha de recaure en la inversió, l'educació i la innovació, bàsics per a la recuperació.

És difícil trobar un capítol en què, subtilment o oberta, no sortim discriminats. El “Girona rai!”, expressió que hom ha d'oir sovint, en considerar que Girona és rica i autosuficient, és semblant a la posició d'Espanya envers Catalunya. La diferència és que els catalans ho diuen de Girona amb simpatia, i els espanyols, de Catalunya, ho fan amb mala llet. Els milions de catalans que volen a tot el món des de l'aeroport de Vilobí, si viatgessin per Espanya en cotxe s'adonarien de la discriminació. «Tenim mala peça al teler!», es deia anys enrere davant dels problemes amb difícil solució. I tant que l'hi tenim! Sempre ha estat difícil arreglar un descosit: ara, però, és un estripat!