Articles

La col·leccionista

Com érem abans

Des que va començar la crisi –quant fa, ja?, un parell d'anys?– una de les fra­ses que més he lle­git i que més he sen­tit és: el que hem d'assu­mir és que ja no tor­na­rem a estar com estàvem abans. Ho diuen els eco­no­mis­tes savis, els ter­tu­li­ans tot ter­reny i el boti­guer de la can­to­nada. I sem­pre hi ha, dar­rere d'aquesta frase, un aire de gra­ve­tat, com si això, haver d'accep­tar que no hi ha marxa enrere, fos el pit­jor de tot. Sem­bla com si tot­hom estigués d'acord que aquesta crisi, per dramàtica i pro­funda que fos, la podríem resis­tir amb un som­riure si sabéssim que, en aca­bar, tor­naríem al punt on estàvem abans que comencés.

Deu ser aque­lla teo­ria que diu que si veus la llum al final del túnel, el camí se't fa més curt i man­tens intac­tes les espe­ran­ces, per més que el túnel sigui llarg i pudent i hi faci molt de fred.

Durant mesos he cre­gut aques­tes veus i m'he esforçat, com una noia obe­di­ent que sóc, a inte­ri­o­rit­zar aquesta veri­tat: no tor­na­rem a viure com vivíem. No tor­na­rem a ven­dre pisos pel tri­ple del seu valor real (que no és que jo ho fes gaire sovint...), no tor­na­rem a sopar a res­tau­rants de preus abu­sius, no tor­na­rem a per­me­tre'ns capri­cis injus­ti­fi­ca­bles en matèria de roba, viat­ges, cosmètica, noves tec­no­lo­gies (aquí cal posar-hi la debi­li­tat de cadascú). I quan més con­cen­trada estava en aquest esforç d'accep­tar que no hi ha retorn, avui, tot d'una, he tin­gut una reve­lació: això no em cos­tarà cap esforç perquè, en rea­li­tat, ho estic prac­ti­cant des del dia que vaig néixer. La nos­tra vida –com diuen els Antònia Font– està plena de finals i un final porta implícita l'accep­tació que ja mai més es tor­narà a l'abans de. La meva espat­lla dreta no tor­narà a ser la mateixa després d'aquesta ten­di­ni­tis del supra­es­pinós que em tor­tura des de fa tres mesos, la meva colla d'amics no tor­na­ran a ser aquells joves eixe­le­brats i amb ganes per­ma­nents de festa que eren, la meva relació de pare­lla no tor­narà als moments d'enllu­er­na­ment exci­tant dels ini­cis. La majo­ria de nosal­tres accep­tem amb natu­ra­li­tat aquesta pila de des­en­ci­sos. Diu una amiga de la meva edat que es nota la panxa molt inflada als ves­pres: “No és impor­tant, ja ho sé, però és que no m'havia pas­sat mai”, i res­pon la seva mare: “Ai, nena, si sabes­sis la quan­ti­tat de coses que no t'havien pas­sat mai i que ara et pas­sa­ran!”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.