Només uns ulls

Auto­de­di­car-me un títol com aquest (com algú d'ulls pode­ro­sos m'ha sug­ge­rit) esta­ria prou bé per engrei­xar la meva prolífica imatge de petu­lant. Com que som en temps de crisi, és pre­fe­ri­ble mode­rar-se i con­sa­grar l'arti­cle a uns altres ulls irre­als, d'una fondària abis­sal. Hi ha per­so­nes que tenen ulls per mirar el terra que tre­pit­gen, cap­cots, fos­cos i avor­rits; d'altres els fan ser­vir per mirar sense ser vis­tos, esquerps, tímids i voyeurs; però hi ha un tros petit de la huma­ni­tat que té ulls per crear feli­ci­tat. Aquests ulls saben som­riure i mos­trar desig sense dir res. Saben plo­rar i empre­nyar-se sense neces­si­tat de cri­dar. Són ulls que men­gen i fan foto­gra­fies. Sem­pre ence­sos, des­perts, sense cap intenció de tan­car-se o de que­dar-se en blanc, solen ama­gar un codi secret, una tris­tesa pètria que ve de lluny. Pot­ser per això en saben tant, de mirar, perquè són vis­cuts, patits i traïts. Són ulls amb món, plens de vida no sem­pre agra­dosa que s'obren perquè neces­si­ten ser ente­sos. Però és tal la bellesa que els amara que gran part dels atents no poden bur­xar més endins. Convé saber veure en aquests ulls el reflex d'una divi­ni­tat natu­ral que els habita. I pen­sar que con­te­nen part del cel, del mar, de la nit, de la tra­mun­tana, de la música clàssica. Mirar aquests ulls és vin­clar-se al pri­vi­legi momen­tani d'atu­rar el temps i de fugir del món. És tanta l'ener­gia que en bro­lla, que es fa com­plex assu­mir una estruc­tura, tocar de peus a terra o crear els fona­ments de l'ordre. S'activa la màquina dels som­nis i de la fan­ta­sia: res­tes mut, orb i sord i, para­do­xal­ment, se t'encén la parla, hi veus amb luci­desa i escol­tes els sons ocults de la terra. T'arriba un ram de roses ver­me­lles. Te n'ale­gres: el pre­sent és una nove­tat en tu. I les mires, les olo­res, les poses en un gerro trans­pa­rent, les sepa­res una mica, tor­nes a olo­rar-les, treus el llaç per fora del vidre, i les admi­res amb pla­ci­desa. Al cap d'un no-res, ja tens la mirada sanguínia i les roses, per art de màgia, es tor­nen bla­ves i es fan ulls amb poder d'esti­mar.