Pausa?

Els nego­ci­ants saben molt bé que el temps de crisi és el dels grans nego­cis. En política sem­bla que s'hagin encal­mat les aigües: les esquer­res –tot allò que d'una manera o altra es rela­ci­ona, ni que sigui per cos­tum, amb aquesta eti­queta– han que­dat apa­llis­sa­des i no tin­dran gaire temps per recu­pe­rar-se per a les pro­pe­res elec­ci­ons; les dre­tes juguen les fit­xes a plaer, mani­pu­len a gust en el ter­reny que conei­xen millor, el de l'eco­no­mia. En con­seqüència, sem­bla que hagi arri­bat el moment d'una pausa en què uns prou feina tin­dran per aca­bar-se de treure els ulls i reco­mençar, si poden, amb el que hagi que­dat en unes mínimes con­di­ci­ons, i els altres gover­na­ran quasi sense opo­sició. Si la crisi econòmica no ho com­plica fins a pro­vo­car ter­ror i reac­ci­ons cris­pa­des, sem­bla que els con­ser­va­dors ho tenen tot de cara. Però no hi haurà pausa. Ho volen tot i de seguida. Ni que la seva estratègia pública els faci pre­sen­tar amb la filo­so­fia de l'estalvi, la calma i la mode­ració, no estan dis­po­sats a espe­rar. Les impaciències per des­truir, fins a no dei­xar-ne ras­tre, l'obra ante­rior dela­ten la con­tra­dicció. No actuen com aquells ciu­ta­dans espo­ru­guits que tenen males pers­pec­ti­ves econòmiques i res­trin­gei­xen les des­pe­ses accessòries però man­te­nen les bàsiques, sinó que ata­quen, pre­ci­sa­ment, aques­tes inver­si­ons bàsiques. ¿Per què els ciu­ta­dans que neces­si­ten atenció mèdica i els xiquets que s'han d'edu­car paguen la insolvència i els crims mul­ti­mi­li­o­na­ris d'uns ban­quers que s'han dedi­cat a jugar a la ruleta i a per­dre? Però aquesta és l'ocasió: les esquer­res deso­ri­en­ta­des i ine­fi­ca­ces, una crisi gene­ral, ser­vi­ran per dei­xar-nos plo­mats i a punt per ros­tir. Quan aquesta fase s'acabi –en vin­dran d'altres–, no ens conei­xe­rem ni nosal­tres matei­xos i, si ens mirem al mirall, ens caurà la cara de ver­go­nya. Men­tres­tant, però, qui el pro­cura haurà fet el negoci que bus­cava: ense­nya­ment pri­vat, sani­tat pri­vada, sous d'esclau, pen­si­ons anèmiques. I ells, car­re­gats de bit­llets, fent-se un pan­xot de riure.