Millors? En què?

Un per­cen­tatge molt petit de la huma­ni­tat té la immensa majo­ria dels béns de la Terra. No hi ha manera de jus­ti­fi­car-ho. Escru­tar la història encara és pit­jor, perquè con­ques­tes, explo­ta­ci­ons i usur­pa­ci­ons encara ens afli­gi­rien més. Hi ha, però, un meca­nisme incons­ci­ent que bull silenciós en els fons de la nos­tra ànima: si tenim més béns, és perquè, tan pocs com som, valem més que la immensa majo­ria (adéu democràcia, per cert). Som millors, ergo tots els altres són pit­jors. I ales­ho­res ens ufa­nem enu­me­rant les nos­tres supe­ri­o­ri­tats. Que un anal­fa­bet fun­ci­o­nal s'enor­gu­lleixi d'Ein­stein i de Mozart és, si no una impos­tura, una ingenuïtat. Hom oblida Hit­ler o el Duque de Alba. En secret, però, nia la idea d'una supe­ri­o­ri­tat que no explica que els cris­ti­ans medi­e­vals fos­sin els més bruts del món, enfront del refi­na­ment islàmic, o que la matemàtica o la medi­cina van ser pos­si­bles gràcies a àrabs i xine­sos.

Tan­ma­teix, la senyora Maria o el senyor Ramon diuen: “Jo no sóc racista, però...”. I a con­ti­nu­ació diuen que els altres roben els llocs de tre­ball dels autòctons. Senyora Montse, senyor Esteve: a quins llocs de tre­ball es refe­reix? A la domi­ni­cana que cuida el seu pare ancià del qual vostès no es volen ocu­par? Al sene­galès que cull madui­xes a una tem­pe­ra­tura infer­nal? A la dona de fer fei­nes equa­to­ri­ana que els deixa la casa molt més neta que mai i per menys salari? ¿Vol dir, senyor Jordi, senyora Mercè, que si els nens magre­bins van a escola els seus s'han que­dat sense plaça esco­lar? O és que els ofèn que el nen angolès porti la mateixa samar­reta que el seu fillet? Els ofèn, això?

Tenen tants pri­vi­le­gis, els immi­grats!, diuen. De debò, senyora Carme, senyor Joan? Si és així, es can­vi­a­ria vostè per ells?

A sobre, un immi­grat ha de ser dòcil, ha de ser net, ha de ser res­pectuós, ha de resar en silenci, sense moles­tar, no s'ha de ficar en cap embo­lic, perquè si un sol immi­grant roba, tot­hom clama: tots els immi­grants roben! Ai, senyor Josep, senyora Rosa, em penso que ha arri­bat l'hora que tots ple­gats comen­cem a can­viar de men­ta­li­tat. I, si no, se'n recor­din sis­plau, senyora Roser, senyor Antoni, de quan érem nosal­tres els qui emigràvem...