Sobre fons

El fons de la crisi no es veu; no ens enganyem si no volem badar just quan el toquem, perquè caldrà més d'una empenta en la remuntada. Mentrestant, la despesa en personal de l'administració de l'Estat ha crescut quasi quatre punts, la Generalitat ha augmentat un 35 per cent les subvencions a les diputacions, la curiosa institució que dedica la meitat del seu pressupost a si mateixa i on tots els partits col·loquen assessors incomprensibles amb sous que van fer pensar a una consellera que la mitjana a Catalunya són 2.500 euros mensuals. I continuen els càrrecs municipals ad hoc amb sou de ministre. Així no m'estranya que s'hagi negat un altre fons, el de competitivitat que es deu a Catalunya; però, si es pagués, no arribaria íntegre als destinataris.

Hi ha més fons: d'arreu comencen a arribar els anomenats fons voltor, grups de capital risc que compren a baix preu negocis a la deriva; ara planen sobre la borsa immobiliària de la banca, a la qual ofereixen preus de misèria, sense que els importi rebentar el mercat. Al cap i a la fi ja advertí (i inicià) la davallada de preus una avui ministra de Defensa, quan feia de blanc rodes de premsa a l'estil de la casa ídem. No és difícil endevinar quins matrimonis de la crème empresarial i política deuen haver començat a perfilar voltors de raça nacional per a aquest tema.

Una part de l'empenta que ens caldrà quan toquem fons tindrà a veure amb tot això: fer transparent el fons (un altre fons!) de la bassa, veure qui s'hi amaga des de sempre adjudicant-se els èxits d'altres, eterns alliberats en nom de la sagrada representació democràtica (ja sigui sindical o de partit), mentint en nom de la tàctica (ara li diuen tàctica) i conspirant en nom de l'estratègia; o, no sé si és pitjor, vivint de la crítica a cop de micròfon sense haver arriscat mai, esborronant el paisatge amb dades falses, o arrogant-se condicions que no tenen.

Però ens caldrà molt més que posar de cap per avall un sistema que acumula anys i inèrcies en benefici dels de sempre i que genera barricades de bons i dolents. Caldrà alguna cosa positiva, probablement des del més dur silenci i l'autocrítica –aparcar en doble fila sense pensar si col·lapsem la via, tones d'aire condicionat “perquè jo a l'estiu no puc passar calor”, esgotar el subsidi abans de buscar feina–. Més aviat tocarà treure la canalla del cotó fluix que els embolcalla i col·locar-los davant la seva realitat, que no millorarà la nostra com nosaltres van poder millorar la dels pares; deixar de mentir a la família, als amics, a Hisenda i a nosaltres mateixos i recuperar un sentit de la vida que se n'ha anat pel forat de l'aigüera mentre ens preocupàvem pel futbol, la silicona als llavis, el nou mòbil o la contaminació de l'Antàrtida; viure el present sense ser cigala, i pensar el futur sense ser formigues, recuperant el valor que altres cultures donaven a la vellesa, i aportant un nou sentit al factor femení en la necessària complementarietat dels sexes. No serà un dret tot allò que volem, però els drets senyalaran el nostre paper central en el gran disseny còsmic.

Ens caldrà més coratge que prudència, més determinació que diplomàcia, més imaginació que picaresca, menys hores de millor feina, més formació per poder elegir, protegir-nos del ciberespai, valorar l'honor i complir la paraula. Amb tot això, potser una nova generació de polítics, menys visible per als mitjans de comunicació, farà fora l'actual i aquest país serà capaç, per fi, de transitar des d'aquell temps en què vam renunciar a governar-nos cap a un altre on cadascú podrà mirar el fons més important de tots els fons, el de la seva ànima.