Tensar la corda

Fa pocs mesos vaig com­par­tir taula rodona a Lon­dres amb el pro­fes­sor John Lough­lin, de la Uni­ver­si­tat de Cam­bridge, expert en pro­ces­sos d'auto­de­ter­mi­nació i devo­lu­tion a Europa. Va expli­car-me clara­ment com els estats euro­peus recu­pe­ren inter­na­ment les quo­tes de sobi­ra­nia que han de trans­fe­rir a Brus­sel·les.

A par­tir de la crisi bancària del 2008, que va deri­var en els res­cats de Grècia, Irlanda i Por­tu­gal, a la Unió Euro­pea s'està pro­duint una trans­ferència de sobi­ra­nia de facto en temes econòmics d'una enorme mag­ni­tud. Els estats mem­bres que havien evi­tat que la unió monetària com­portés una cessió de sobi­ra­nia en política econòmica i finan­cera, ara veuen que la rea­li­tat els empeny a accep­tar una tutela de Brus­sel·les que en alguns casos, com l'espa­nyol, con­ver­teix les auto­ri­tats econòmiques locals en sim­ples exe­cu­tors de les con­sig­nes euro­pees.

Aquesta situ­ació pro­voca una reacció dels estats, que
viuen amb dolor la trans­ferència de poders cap a Europa. “No serem mai els Estats
Units d'Europa, perquè els
estats mem­bres no ho volen”, em deia fa pocs dies un alt
fun­ci­o­nari econòmic de la
Comissió Euro­pea. La reacció esmen­tada con­sis­teix a recu­pe­rar el to mus­cu­lar per­dut, amb el dre­natge de com­petències dels poders des­cen­tra­lit­za­des. En el cas espa­nyol, les
comu­ni­tats autònomes i les auto­ri­tats locals.

El que es perd per una banda, es recu­pera per l'altra. Fa temps que veiem movi­ments en aquest sen­tit des de Madrid, que s'inten­si­fi­ca­ran en el futur. El govern cen­tral recu­pera el con­trol pres­su­pos­tari de les comu­ni­tats autònomes en auto­rit­zar o dene­gar ope­ra­ci­ons de crèdit. Recu­pera per via nor­ma­tiva com­petències cedi­des, com hem vist en el cas por­tu­ari o en la llei de dependència.

Addi­ci­o­nal­ment, frena qual­se­vol avenç en l'auto­go­vern o la sim­ple des­cen­tra­lit­zació. No només no cedeix
el con­trol dels aero­ports,
sinó que ni tan sols auto­ritza vols de fora de l'espai Schen­gen al d'Alguaire, con­dem­nant-lo a la invi­a­bi­li­tat.

Són només alguns exem­ples de molts i molts en la mateixa línia. Per això és d'una gran importància que el dis­curs ofi­cial del govern català, per boca del seu pre­si­dent, Artur Mas, hagi vin­cu­lat aquesta set­mana l'espec­ta­cu­lar reta­llada del seu pres­su­post amb el dèficit fis­cal que ha esde­vin­gut una llosa per al progrés
del país. L'any 2012 estarà mar­cat per la nego­ci­ació d'un pacte fis­cal amb Madrid. Les pers­pec­ti­ves són negres, perquè implica esti­rar lleu­ment una corda que des de Madrid no només aguan­ten amb força, sinó que han començat a esti­rar en direcció contrària. El perill –o l'espe­rança– és que la corda es tren­qui.