Primer conquerirem Manhattan?

Acostumat a obrir la televisió o el diari i trobar un patracol de desgràcies, aquesta setmana una notícia em va reconfortar. Una mica i de manera efímera, és clar. Leonard Cohen va rebre el premi Príncep d'Astúries de les Lletres, enmig d'una d'aquestes polèmiques dels espanyols, en què valoraven si li corresponia el de les Lletres o el de les Arts. Amb els diners de tots els contribuents, especialment els dels banyuts catalans, els espanyols exporten la seva simpatia i regalen a tort i a dret milers d'euros a base de col·locar el nom del futur rei en l'àmbit internacional. Cinquanta mil li enviaran a l'estimat Cohen per una obra literària, un grapat de poemaris i un parell de novel·les, que es van difuminar quan el cantant i compositor va entrar en el món de la contracultura i es va convertir en una estrella del pop, fa gairebé cinquanta anys. Cal dir que en els escassos discos que ha editat –no li agrada especialment el món de l'espectacle i va decidir tancar-se en un monestir budista abans d'arruïnar-se i haver de tornar a l'arena– contenen grans dosis del seu innegable talent literari, però ni Cohen ni Dylan es poden comparar qualitativament a infinitat de poetes i narradors que mai seran reconeguts amb les ofrenes dels benefactors espanyols i suecs, diguin el que diguin els plumífers que atorguen els guardons.

En definitiva, veure tota la comitiva del jurat fent-se els moderns, amb les seves cares de tenir úlcera gàstrica, pot dissuadir un artista més que la mala cara d'un metge que t'ha de llegir una analítica. Trobar-te l'escamot d'afusellament dels acadèmics atorgant-te el premi a Oviedo pot ser una encarnació de la cèlebre First we take Manhattan: “Em van sentenciar a vint anys d'avorriment per intentar canviar el sistema des de dins... Em vas estimar com a un perdedor, et preocupa que pugui vèncer”. Els que vam admirar la bellesa de les seves armes, el seu estil irrepetible, haurem d'oblidar aquest episodi, que havia interpretar positivament, en una lectura ràpida.