Més (o menys) que què

Flueix agradosa i vivaç, entre amics, la conversa de la llarga sobretaula dominical. Entre els presents hi ha persones compromeses amb la benemèrita institució que és Càritas. Inevitablement es planteja el decalatge entre la mena de fe professada i sentida per aquestes i l'esgrimida i exercida per l'Església oficial, establerta, vaticana.

Hi ha qui aprofita per carregar contra la religió en general, en especial les monoteistes. Cosa a la qual l'ateu respectuós no sap estar-se de contrapuntar que –paradoxes de la història– són tanmateix aquestes les que, a través del temps i de l'espai, més de capacitat mobilitzadora, en positiu i en negatiu, han reeixit a desplegar. Arremet novament el primer contra la insidiosa perfídia de la cristiana. Amb la subsegüent resposta del segon, que, doblat ara en el castís de la vella dita, afirma, des del seu agnosticisme de pedra picada, que no hi ha tanmateix altra religió veritable que la catòlica, apostòlica i romana. Tot il·lustrant la seva argumentació amb el fet que, en cap altra de les monoteistes, no ha estat ni és possible un grau de desviació respecte a l'ortodòxia respectiva com el manifestat per aquests creients que fan, per baix, allò que, per dalt, no farà mai l'empostissat eclesiàstic instituït.

Es dissol la tertúlia i arriba el vespre. Fan a la TV3 un programa que, segons sembla, hauria de formar part de la cultura general del país: 30 minuts. Dedicat aquest diumenge, sota el ditiràmbic títol de Més que futbol, a l'indefectible Barça. El mateix ateu d'abans –que admet no ser tan respectuós ja amb aquesta nova religió– és instat a mirar-se'l: “Segons què no es pot ignorar” (!).

I bé, què n'extreu? Que aquesta confessió aparentment tan laica no és tampoc cosa sols de mossens de poble sinó també sobretot de doctors i de teòlegs ad hoc. Que basteixen hagiografies i pontifiquen severs com els clergues més ultramuntans d'antany.

Com secularitzar a menys aquesta devoció de més?