opinió
Receptar mecenatge
Com més va més m'adhereixo a la idea de fomentar el mecenatge en tots els àmbits. “És una bona fórmula” em comenta Joan Massagué, director del programa de biologia del càncer i genètica de l'hospital Memorial Sloan-Kettering de Nova York i assessor de l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona. Amb ell, que va i ve de Nova York amb la mateixa freqüència que jo em bellugo entre l'Empordà i Barcelona, hem tornat a Sant Pere de Rodes, a gaudir del paisatge, de la història i de la cuina del restaurant del monestir.
Als Estats Units, terra d'oportunitats, el mecenatge funciona de manera eficaç en hospitals i centres culturals. D'acord que respon a una idiosincràsia americana de la qual no sóc cap entusiasta fervent. Hi veig molts defectes, per descomptat, però també hi reconec encerts, i aquest n'és un. A Catalunya aquesta pràctica ha girat la seva atenció cap a la investigació biomèdica, que ha vist multiplicar gairebé per cinc les donacions en els darrers cinc anys, però continua essent una assignatura pendent en cultura. La crisi econòmica actual posa de manifest el problema de finançament que pateix el sector cultural, que depèn de manera gairebé absoluta de les administracions públiques. Llegeixo que només un 17% prové d'aportacions d'entitats privades (12% d'antigues caixes convertides en bancs, que hi estan obligats, i un exigu 5% d'empreses privades). L'èxit relatiu del mecenatge en el camp de la investigació mèdica contrasta amb el fracàs del mecenatge cultural. I és que està força mal vist l'increment d'incentius fiscals per al sector privat, ni que sigui a condició de gastar en cultura.
Mecenatge cultural
Encara que sóc dels qui aposten per un estat que limiti el regne salvatge del lliure mercat, em pregunto si, vist que aquesta dinàmica econòmica és tan potent que no hi ha hagut revolució capaç de corregir-la, no es podria rehabilitar la imatge del mecenatge cultural. La majoria de persones som poc condescendents amb el tema i solem treure importància als programes solidaris que aquest capital pugui promoure a canvi d'incentius fiscals. Tot plegat provoca una certa urticària; de seguida surt el setciències de torn que posa a parir les empreses privades, les prejutja totes per igual i es posiciona en contra de qualsevol intent d'afavorir el mecenatge. En canvi, poca gent es posa a pensar quin lloc ocupa l'ajut social en la llista de les seves prioritats. El cert és que el mecenatge permet els EUA liderar la investigació mèdica i gestionar molts projectes culturals, a més d'evitar fugues de capital. Al final, la recerca repercuteix en benefici de la societat. “S'ha de premiar l'excel·lència”, em deia en Joan l'altre dia. Ell acaba de participar en una campanya per divulgar la ciència a internet, a través del web Rockstarts of science.org, on els científics apareixen acompanyats d'estrelles del rock americà, com Blondie, en un intent de difondre el treball de laboratori.
Empresaris estigmatitzats
Em pregunto si nosaltres no hem viscut en un flowerpowerisme excessiu, en el regne del cafè per a tothom, i si en aquest sant país no va arribar primer la comoditat que la cultura democràtica. Mentrestant, el talent jove ha d'emigrar a l'estranger per no morir-se de gana. I encara, entre nosaltres, circula un discurs que estigmatitza per se la figura de l'empresari, un discurs que s'hauria de revisar i reinventar, com ens han dit que hem de fer tots. Acabo de sentir un tertulià a la ràdio que ha dit: “A l'oposició, ni aigua”. Amb aquesta mentalitat es va directe al precipici, quan en un moment en què ja no es poden munyir les vaques, caldria que partits polítics, empreses i sindicats afrontessin units –o relativament units– els problemes. A part de cridar contra els mals usos dels bancs i els privilegis dels polítics, ¿per què no convidem la companyia Telefónica, un cop assumits els costos del seu ERO, a fer de mecenes del Festival Grec, el Temporada Alta, l'Acústica o Som Radio? Potser s'hi afegirien acampades d'indignats.
