Temes de diners

Cada dia tinc més clar que el maridatge entre economia i política és una fal·làcia destinada a enganyar els aliens (que som la majoria). Exemples, a cabassos. Christine Lagarde assumeix la direcció del Fons Monetari Internacional i el primer que es triba és un augment de sou de l'11%.

La ministra Leire Pajín se'n va de vacances a un petit paradís mediterrani en un lloc reservat només per a funcionaris de sanitat (500 euros per 15 dies, que caldria veure també si realment s'han pagat i qui els ha pagat), mentre la resta de mortals han de remenar les ofertes de les agències de viatge que, un cop sumades les taxes, els extres i altres herbes, qualsevol cosa, tot menys ofertes. La cúpula directiva de la SGAE desviava (presumptament, com s'ha de dir) milions a grapats a base d'entramats d'empreses paral·leles, i els responsables poden sortir al carrer a base de pagar una fiança amb els diners que (presumptament) han robat i que, ben segur, ningú no els obligarà a tornar perquè deuen estar posats a nom de parents i família tota.

El senyor Millet viu còmodament a casa seva sense gaires problemes i, de moment, no li ha passat res. El president Zapatero assisteix a una cimera de luxe per debatre la fam del món on, en un gran contrasentit, es deuen gastar en seguretat, viatges, hotels i àpats una quantitat de diners que anirien d'allò més bé per solucionar una part, encara que fos petita, del problema. Es decideix prohibir els toros i, com a mesura derivada, cal indemnitzar els damnificats amb un bon grapat de milions. No he anat mai als toros i ja sé que els antitaurins em mossegaran la jugular, però no em sembla correcte que en un context de retallades s'hagin de gastar diners en un tema que, diguin el que diguin, no és prioritari.

Retallades de sous als treballadors mentre els directius continuen embutxacant-se retribucions escandaloses. En definitiva, tinc la sensació que si es vol posar fi a la crisi, caldria anar al clàssic compte de la vella: dos més dos, quatre; estalviar, no gastar gaire i, sobretot, no fotre mà a la caixa, una tasca que cap polític està disposat a fer, ja que implicaria perdre bona part dels beneficis d'aquesta professió sense crisi i cada cop més cobejada.