Justícia poètica

La llengua anglesa compta amb un concepte molt peculiar, poetic justice, del quan no he sabut trobar un equivalent a la nostra llengua. La traducció literal, “justícia poètica”, no arriba a transmetre el valor original: retribuir la virtut i castigar el vici o els personatges dolents d'una manera irònica i apropiada.

El 1936, Hitler es trobava molt enfeinat tirant endavant el seu projecte imperial, cridat a durar mil anys, basat en la supremacia de la raça ària. El dictador va tenir una ocasió única de mostrar davant els ulls de tot el món les seves teories, durant la celebració dels Jocs Olímpics de Berlín. La posada en escena va ser impressionant, sense cap entrebanc. Fins i tot les Olimpíades Populars de Barcelona, convocades per boicotejar el missatge feixista i racista dels Jocs oficials, van ser cancel·lades gràcies a l'oportú cop d'estat de l'amic Franco. Tanmateix, en un cop magistral de justícia poètica, un cert Jesse Owens, atleta negre nord-americà, va i guanya quatre medalles d'or (100 i 200 metres llisos, salt de llargada i relleus 4x100 metres). Tot plegat, davant dels nassos del pobre Adolf, que treu foc pels queixals. Visca l'esport!

Parlem ara d'un altre cas més actual. Un partit racista i xenòfob obté tres regidors a Salt, traient profit de les tensions produïdes per una onada immigratòria formidable, la segona que viu el poble en només mig segle. La justícia poètica fa de les seves, i dos dels tres regidors van i s'enamoren de persones nouvingudes, una de subsahariana i una altra de centreamericana. Tot plegat, davant dels nassos del pobre Anglada, que treu foc pels queixals. Visca l'amor!