Dones i humor

Em confesso consumidora de les anomenades comèdies romàntiques que porten a les sales de cinema colles d'adolescents rialleres, grups de joves mares de família –que negocien amb els marits la compensació per l'últim partit del Barça amb amics– i estupendes dones madures que ja no donen explicacions a ningú. Cuatro bodas y un funeral, El padre de la novia, La boda de mi mejor amigo... Imagino que ja us havíeu fixat en la quantitat de pel·lícules d'aquest gènere que inclouen la paraula boda al títol o a l'argument. Resulta evident que els creadors i productors de Hollywood consideren que a les dones d'arreu del món i de totes les edats ens agraden els casaments. Res de nou: als contes tradicionals infantils també hi havia allò de “van ser feliços i van menjar anissos”. Però estic de vacances i em fa mandra posar-me feminista. Potser el que passa és que un casament és un bon element narratiu. Com a desenllaç, com a punt de partida, o com a escenari festiu i vistós per a qualsevol gir de guió. Amb aquest raonament, alleujada i desacomplexada, me'n vaig a veure La boda de mi mejor amiga. Als diaris ja hi he llegit que es tracta d'una comèdia femenina diferent, més transgressora, més bandarra, més grollera. Una de les primeres escenes, amb la protagonista explicant a la seva amiga, mentre esmorzen, perquè li va fer una fel·lació al seu company de llit la nit anterior, ja em situa. Recordo una escena memorable: Meg Ryan fingint un orgasme davant d'un estupefacte Billy Crystal a Quan en Harry va trobar la Sally. De fet, l'actriu de La boda de mi mejor amiga, Kristen Wiig, recorda físicament la jove Meg Ryan. Però des del meu punt de vista té més vis còmica. Potser hi fa que és també la coautora del guió. La cinta avança i entenc els qualificatius de transgressora i bandarra. I aleshores arriba l'escena de les proves en una elegant botiga de vestits de núvia. I entenc que parlin d'humor groller. L'escatologia no m'ha fet riure mai, ho prometo. Però, tot i així, em diverteixo i ric i aplaudeixo mentalment les guionistes. No és una escena grollera, no és una escena escatològica: és una escena irreverent. Es una escena que –perdoneu-me!– es caga damunt de totes les comèdies romàntiques per a dones que han fet de la mística del casament un valor suposadament femení. I m'encanta!