La dècada perduda

No sé si us agrada el sushi, però més val que comencem a fer-nos a la idea que estem entrant en un estat semblant al que arrossega l'economia japonesa des de fa anys, és a dir, una dècada llarga d'estancament i recessió.

El patró és el mateix: societats desenvolupades i industrialitzades que veuen aturat el seu creixement després de l'esclat d'una bombolla. Els seus líders i les autoritats econòmiques i monetàries prenen mesures pal·liatives però es neguen a afrontar les reformes de fons necessàries per sortir del pou, tot condemnant els seus països a un estancament perllongat que fa més mal que la crisi inicial: el deute públic japonès és avui el més alt del món.

La reforma constitucional que prepara Espanya per satisfer els contribuents alemanys és també una mesura insubstancial que no contribuirà a una solució real i definitiva. Això sí, els voltors aprofiten l'avinentesa per introduir-hi un punt que ha passat desapercebut: la prioritat absoluta, per imperatiu constitucional, dels pagaments del deute públic. És a dir, que abans que l'educació, la sanitat i les polítiques socials, cobraran els especuladors despietats que segons els nostres polítics són els responsables del desastre.

De la mateixa manera que els seus homòlegs japonesos, els polítics europeus no volen fer les reformes econòmiques i productives necessàries. La unió fiscal europea arribarà, segurament tard i malament, però arribarà. No pas per una decisió enèrgica, valenta i contundent de Merkel i Sarkozy, sinó perquè no hi haurà més remei. Mentrestant, preparem-nos per a una dècada llarga a la japonesa.