L'esquerra de Junqueras

La renovació a Esquerra Republicana ja és un fet i, contràriament al que tothom augurava, no hi ha hagut cap carnisseria. El canvi ha estat exemplar, i els que marxaven han facilitat la transició i s'han posat a disposició dels que arriben. Cal destacar especialment el sacrifici de Joan Ridao. Un canvi sense oposició s'hauria vist com un cop d'estat de palau. La minoria de Ridao legitima la majoria de Bosch i Junqueras.

La radiografia és diàfana. A ERC no hi ha bons i dolents. Hi va haver una aposta honesta per un discurs més social que nacional, amb l'esperança d'arrossegar votants d'altres partits vers el sobiranisme. L'eix de la política catalana va pivotar aleshores entre l'esquerra i la dreta. L'experiment va fracassar i els responsables han hagut de fer un pas al costat. Els que arriben amb Oriol Junqueras afirmen que cal tornar a un eix sobiranisme-unionisme, sense abandonar el discurs social, que en cas català és indestriable de la lluita per la sobirania nacional.

Junqueras comença amb un capital considerable. És un intel·lectual de prestigi, ha fet una bona tasca al Parlament Europeu i, igual que Marta Rovira o Alfred Bosch, és un outsider de la política, quelcom que a hores d'ara és un actiu.

El principal perill que afronta la nova direcció d'ERC és cedir als cants de sirena que ja comencen a demanar una unitat d'acció independentista per fer front als desafiaments que ens esperen en el futur proper. Sempre he cregut que és un error. On és escrit que cal una unitat monolítica per aconseguir un objectiu? En tot cas, només cal demanar que l'objectiu sigui compartit, però hom no pot demanar a tothom que renunciï a la seva manera de veure el món. L'oportunitat de la unitat sol arribar en les situacions determinants, com ara al moment d'una declaració parlamentària d'independència, però no cal que tothom pertanyi al mateix partit. Ans al contrari, el sobiranisme és i ha de ser un moviment de base transversal que impregni les organitzacions polítiques, sindicals i associatives, que no han d'abandonar la seva ideologia, sinó que han de veure la independència com una eina per assolir les seves pròpies metes.

Per això ens cal una ERC forta que treballi perquè la política catalana no pivoti sobre l'eix esquerra-dreta, sinó sobre l'eix sobiranisme-unionisme. I també ens calen sobiranistes a CiU, al PSC, a SI, a les CUP, als sindicats i a Òmnium. Cadascú va esmolant l'eina a la seva manera, i quan arribi un altre juny, tots plegats segarem cadenes.