Ambaixades (i II)

Part del creixement del Brasil rau en l'acció exterior: viatges del president i govern, missions comercials, obertura d'ambaixades, presència en organismes multilaterals i en l'escena internacional. És una de les economies emergents amb millors perspectives, amb una política exterior habitual arreu, llevat de Catalunya que, a criteri del PP, no li cal perquè ja la fa Espanya. El problema és que el govern català els segueix la petja i els fa cas com un cadellet dòcil, cedint al xantatge pressupostari del partit del difunt Fraga. El PP fa veure que l'acció internacional de la Generalitat és cara i innecessària. Només els que encara són a la figuera poden empassar-se la guatlla que s'oposen a una política internacional catalana perquè és una despesa important. Han identificat què era clau en un procés de sobirania i hi han disparat en contra. Els molesta que Catalunya sigui al món, directament, sense dependre ni passar per Espanya, no pas pel que costa, sinó pel que representa. Algunes ànimes càndides encara no ho han entès.

Espanya té ambaixades fins en països amb només unes desenes d'espanyols residents. Això vol dir edifici d'ambaixada i residència d'ambaixador (239), divisió consular (178), funcionaris (9.125), vehicles, servei, cuina, seguretat, institut Cervantes, etc., el cost dels quals no és gratuït i nosaltres també el sostenim. Per exemple: mobles de la cancelleria espanyola a Nairobi, 105.600 euros; mobles i decoració de l'ambaixada a Niamey, 159,988,73; mobles del consolat a Nova York, 259.530,88; jocs de taula i coberteria, 270.000; vaixelles, 132.000; serveis de taula, 300.000; banderes, mastelers i pedestals, 150.000; insígnies i condecoracions, 200.000; ampliació del menjador de la residència de l'ambaixador a Jamaica, 179.666,40; mobles i projecte de decoració de la residència a Guinea Bissau, 102.080, etc. Sobre això, el PP no bada boca, és clar. L'Institut Ramon Llull, al qual l'Estat espanyol no aporta res, no té edificis enlloc. El Cervantes en té 74 al món per a l'ensenyament de l'espanyol: edificis magnífics, sovint emblemàtics, en indrets cèntrics i ben comunicats. Tot i que el 21% d'aquests edificis el paguem també des de Catalunya, l'ensenyament del català hi té una presència insignificant. Però nosaltres a la nostra: pagar i callar, mentre anem entomant.

A França, Espanya hi té tres ambaixades: davant l' OCDE, la Unesco i la República. Aquesta darrera té, només a París, més de 200 funcionaris, sense comptar els consolats i viceconsolats. La delegació general del Quebec n'hi té 84 i Catalunya no arriba a la vintena, tot i ser l'estat on hi ha Catalunya Nord, la seu de la Unesco, l'indret on resideixen més catalans del món després d'aquí i el fet que el 20% de la nostra economia es relacioni amb països de llengua francesa. Espanya ens representa tant que, si no hagués estat per la nostra delegació parisenca, els quatre bombers de la Generalitat presos per etarres encara serien a la garjola i l'ambaixada del regne continuaria pesant figues. O, difícilment, sense els contactes del delegat a la Gran Bretanya, una important empresa catalana no hauria assumit un servei d'envergadura a Escòcia. Un cònsol espanyol comentava angoixat que la minyona de la residència li havia plegat, sort, però, que la cuinera i el xofer continuaven... Els nostres delegats viuen en apartaments que es paguen ells de la seva butxaca i viatgen amb metro. “Què és el primer que he de fer?”, em va preguntar un delegat en nomenar-lo. “En dos mesos has d'haver repartit mil targetes de visita, perquè se sàpiga que existim”, vaig dir-li. Com va ser norma a totes les delegacions, en obrir la de l'Argentina, ara tancada, no hi havia altra bandera al balcó que la catalana, ben alta, ben dreta i ben sola. Un dia hi tornarà a ser.