Quan el curt mai no és llarg

Un dels errors greus que hem comès tots i que ens han portat a aquesta profunda crisi econòmica és haver confós el que és llarg amb el que és curt, i no és el mateix. En l'època de l'exuberància, per exemple, en el sector financer, per finançar l'altíssima demanda de crèdit, la majoria hipotecari (termini llarg), com que no tenia diners, en demanava de prestats als mercats internacionals (termini curt). Ha passat el mateix amb empreses i institucions, i fins i tot a països. Tothom ha caigut en el mateix parany. La mala estructura de l'endeutament de les empreses sovint porta a situacions molt difícils de tresoreria, que fins i tot alguna vegada arriben a ser insuperables.

En la política, sovint es comet una confusió semblant. Els polítics amb responsabilitats de gestionar no poden confondre mai per més temptacions que tinguin, i en tenen moltes, allò que és curt amb allò que és llarg. És per això que, actualment, i amb les economies tant imbricades, el marge de maniobra de les ideologies és ben escàs. Ara com ara les ideologies pràcticament només serveixen per a l'oposició, no per al govern. Aquest té el condicionament del curt, que no té l'oposició, sobretot si és una oposició irresponsable. L'exemple més clar el tenim amb el programa del candidat socialista a les eleccions passades, Alfredo Pérez Rubalcaba, quan va oferir un programa totalment contrari, en la part econòmica, del que ell i el seu govern estaven portant a terme. Les ideologies són més pel llarg termini. En el curt, ja sabem que de vegades fan estranys companys de viatge perquè es conformen amb el paradigma del poder. És cert que aquí hi ha un corrent fort que rebutja tota negociació amb el govern espanyol, corrent sorprenentment molt més fort que amb el PSOE, però seria un greu error aquest enrocament ja que, encara que ens costi d'admetre, ells tenen el poder del poder. És a dir, el de la caixa i els BOE, i nosaltres, mentre no canviem aquesta realitat, que és una visió a llarg termini, hem d'actuar amb vista al curt, la del dia a dia. Als desencisats, els diré que les dues polítiques no s'exclouen, per més que alguns impacients ho diguin. En l'últim debat dels pressupostos, ERC, que estic segur que coincideix molt amb el llarg de CDC, ha perdut l'oportunitat de pensar a curt i d'implicar-s'hi.

Ajudar a fer funcionar el país dia a dia també és un acte de patriotisme. És cert que les polítiques a curt en moments de crisi, si són responsables, no auguren pas un corrent favorable de vots per uns pressupostos restrictius, però també hem de trencar aquesta tàctica perversa de tants anys de les polítiques pensant més amb els vots de les properes eleccions que no en l'objectiu final del país que volem.

El primer que hem de procurar tots és no enganyar-nos i ser més conscients del que som, que tots els catalans ho sabem, hem de saber que som, i cada vegada queda més clar que avui som una autonomia totalment dependent. Acceptada la realitat, fer floritures com presentar en el Parlament de Catalunya uns pressupostos alternatius com si fóssim un país independent em sembla una bestiesa que arriba a la malversació de temps.

Treballar per fer un gran consens per proposar una Catalunya autonòmica i no dependent, que és el primer pas del pacte fiscal, em sembla el millor camí d'avui (curt) amb l'objectiu del futur (llarg). El govern del PSOE ens ha ensenyat amb quina facilitat i impunitat ens poden asfixiar la tresoreria, a punt de fer-la anar pel pedregar. És una humiliació tremenda per a un país espoliat, però si més no, ha tingut la virtut de conèixer les nostres febleses i les seves fortaleses.