Ens en sortirem!

L'endemà de l'11 de setembre, la derrota del país semblava irreversible, però el poble català va superar la desfeta i, amb tenacitat, treball i patriotisme, va prevaler la voluntat de ser. Sense aigua, ni cotó, ni acer, ni estat, però amb neguit emprenedor, esforç i sacrifici, vam fer la revolució industrial. Vam patir el dessagnament de les guerres colonials espanyoles, a les Filipines, Cuba i el Rif. I amb el titubeig inicial de certs sectors dirigents catalans, va arribar la dictadura de Primo de Rivera, on la persecució nacional ja delatava el substrat ideològic sobre el qual, més endavant, una altra dictadura havia d'aixecar la seva maquinària anorreadora. I la guerra del 36, que era només el preàmbul tràgic de la devastació posterior: el franquisme, una de les etapes més dures de la nostra història i llavors sí que tot, tot, semblava ja perdut per sempre. L'ocupació militar, el desmantellament de l'estructura institucional, l'intent de genocidi cultural, els afusellaments, la presó, la repressió, l'exili, van significar un tall sagnant. Abandonats a la nostra sort, sense complicitats internacionals reals, no es veia ni un bri de llum enlloc. Molta de la nostra millor gent ja no va poder tornar mai més i la diàspora massiva superà de lluny exilis anteriors. Però vam sobreposar-nos a la catàstrofe i va tornar la democràcia, la Generalitat, l'oficialitat de la llengua...

Ara vivim una situació de gran adversitat col·lectiva, perquè afecta l'estat d'ànim de la nació. La duresa extrema de la crisi econòmica és devastadora i el batec del país és més feble que mai. No s'hi veu sortida i els missatges són pessimistes, negatius, desesperançats. Sembla que naveguem sense rumb, ni carta de navegació, ni timoner. Les darreres decisions sobre l'aeroport o Spanair demostren, novament, que no ens en sortirem mai si no ens decidim a prendre el nostre futur a les nostres mans i deixem que altres, l'Espanya de sempre, decideixin per nosaltres. No ens tenen per res i, a més, ens han pres la mida. La catalanofòbia, fins ara, era cosa de fora i molt estesa arreu de la península. Ara, a qualsevol punt del territori lingüístic, els atacs són constants, protagonitzats per autoritats regionals, guàrdies civils, conductors d'autobusos, que actuen amb tota impunitat, perquè, de fet, no hi ha una reacció clara, contundent i pacífica.

Ens en sortirem fent el que sabem fer: treballar, arriscar, estalviar, innovar, crear, inventar, internacionalitzar... Aprofitant els nostres dos millors factors de marca arreu del món (Barcelona i el Barça), vinculant d'una vegada la universitat amb les propostes empresarials d'interès, suprimint l'entramat burocràtic que neutralitza les noves iniciatives, prioritzant des del govern els projectes realment necessaris, utilitzant l'experiència i la posició dels catalans de l'exterior, elevant els índexs de lectura, estenent un bon coneixement de l'anglès, potenciant els sectors que requereixen un finançament al nostre abast, promovent l'àmbit bio, estimulant un turisme de qualitat...

Però el nostre mal és, sobretot, de confiança en nosaltres mateixos, de creure'ns el país. Enfront dels discursos destructius i derrotistes, sense horitzó, desmobilitzadors i frustrants, davant la covardia i la impunitat, contra la desunió nacional que ens fa vulnerables, hem d'aprofitar totes les nostres potencialitats, sumar el millor de nosaltres mateixos, fer un discurs d'autoestima i d'orgull de país, un discurs nacional integrador i en positiu, que ens retorni la dignitat, amb lideratges valents i idees clares. Un discurs d'un patriotisme de victòria, que no es desencoratja, ni renuncia, ni deserta, sinó que construeix, serenament, el futur que ens mereixem: una Catalunya de llibertat, cultura i qualitat de vida material i democràtica. Ens hi va la vida com a poble.