Salvar un arxiu
Aquesta és una història enutjosa, que ens hauria de fer avergonyir bastant a tots plegats i que espera, de fa molt de temps, un final mínimament feliç. És una història de papers i documents, d'amor a la cultura, de protecció del nostre patrimoni, de respecte al nostre passat col·lectiu: una història, en definitiva, de mínima lleialtat a la trajectòria de lluita i dignificació del nostre moviment obrer i de les classes populars d'aquest país. Arrenca ara fa poc més d'un segle, en una Barcelona convulsa i esqueixada per unes clamoroses diferències socials. És una època, també, reivindicativa, cridada a noves esperances de creixement i de progrés, en la qual un grapat d'obrers i intel·lectuals empesos per l'afany de saber promouen la creació de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, fundat l'any 1902 per gent d'idees plurals, llibertaris i republicans i amics de la lectura com Josep Tubau i Eladi Gardó, els quals podran comptar de seguida amb l'ajut incondicional de personatges com Francesc Layret, Lluís Companys o Lluís Bulffi. És fàcil d'imaginar l'orientació d'una tasca que va acabar sent extraordinària, amb multitud de cursos i conferències i amb diverses seccions internes i dependències, amb la formació d'una biblioteca important i l'elaboració d'un butlletí. I, naturalment, amb la promoció d'accions encaminades a la democratització de la cultura, campanyes contra la guerra i de respecte a la jurisdicció civil, defensa dels drets humans, etc. No és tan previsible, en canvi, fer-se a la idea que l'Ateneu Enciclopèdic va tenir més de 20.000 socis i que hi van desfilar il·lustres personalitats de tota mena.
Coneixent una mica la història del segle XX i el tarannà d'aquesta associació no resulta gens sorprenent que els temps de dictadura li fossin adversos i que l'època de la República li permetés, per contra, una nova reflorida. Noves campanyes de signe tan divers com el Front de Pau contra la Guerra, com la lluita contra l'atur obrer, com la defensa dels mosaics romans de Tossa o en favor de les Olimpíades Populars, marquen el signe d'aquell temps, fins que l'arribada del franquisme, com ja es pot suposar, significarà no sols l'anul·lació de l'entitat sinó la crema i la destrucció física a la Rambla de Barcelona de la immensa majoria del seu patrimoni, documents, immobles i estris. Aquest trist balanç se salda amb un llarg període de silenci fins que, poc després de la mort del dictador, el 1977, un grup d'antics socis i membres de l'associació van començar a remoure aquelles cendres i van remuntar de nou l'Ateneu Enciclopèdic, legalitzat el 1980 amb la mateixa voluntat progressista, plural, cultural i popular que l'havien caracteritzat en l'etapa anterior. Una trajectòria, doncs, que es reprèn de manera esperançada i positiva i que, en les seves múltiples i accidentades vicissituds, pot ser seguida fil per randa llegint l'excel·lent obra de Ferran Aisa Una història de Barcelona. L'Ateneu Enciclopèdic Popular, 1902-1999.
L'entitat, doncs, s'activa i ressorgeix, i un dels seus millors fruits és el Centre de Documentació Històrica i Social, que constitueix un dels millors arxius sobre el moviment obrer, sobretot a Catalunya, dels segles XIX i XX. Disposa d'un fons de 38.000 llibres i 12.000 capçaleres de diaris, revistes, butlletins i materials documentals de tota classe. És, certament, un punt de referència obligat per als estudiosos dels nostres moviments socials, al qual hem de recórrer molt sovint tots els qui ens ocupem en aquesta mena d'interessos i qüestions. Fins aquí, una evolució positiva si no fos per dues circumstàncies amargues que n'han condicionat darrerament l'existència: d'una banda, l'Ateneu ha mantingut durant una colla d'anys contactes i reunions interminables amb l'administració municipal de Barcelona, en un intent infructuós d'aconseguir la plena recuperació del seu patrimoni i uns locals dignes i segurs que li permetin continuar positivament la seva tasca, ara greument hipotecada per la precarietat de les seves instal·lacions i els seus escassos mitjans materials; de l'altra, fa algunes setmanes, l'Ateneu Enciclopèdic ha estat objecte de dos robatoris: en el primer li van prendre “simplement” diners, i en el segon ha perdut una quantitat considerable de documents i material (carnets, segells, fotos, cartells, postals, monedes, àlbums, insígnies, programes de mà, etc.), tot valorat en uns 60.000 euros. La lectura de la relació del material robat, la majoria pertanyent a l'època de la Guerra Civil i d'un valor històric innegable, és senzillament revoltant: tot fa pensar que els lladres eren coneixedors de l'entitat i del patrimoni que guardava, ja que van saber seleccionar curosament el material que podia tenir una sortida més lucrativa en el mercat del col·leccionisme.
Conclusió: com sol passar sovint, a una situació objectiva de precarietat en l'activisme cultural, sumada a la lentitud exasperant de la maquinària administrativa, se suma la cobdícia d'algun pocavergonya que ja ha causat un mal irreparable. I el resultat no és tan sols la indignació d'una gent voluntariosa que lluita per la cultura popular d'aquest país, sinó l'empobriment objectiu d'un patrimoni que ens pertany a tots. El cas és que existeix un protocol signat entre l'Ateneu i l'Ajuntament el maig de l'any passat per a la cessió d'ús d'un local: cal només que es compleixi amb la màxima diligència possible i amb unes condicions de dignitat i de prestacions que siguin les pròpies d'un patrimoni i d'un arxiu certament molt valuosos. Que aquest desenllaç necessari s'eternitzi d'una manera exasperant és un afront quotidià a la nostra història i a la nostra cultura que no ens hauríem de permetre.
