Figueres, circ

Més enllà de l'èxit d'aquest Primer Festival Internacional del Circ del Castell de Figueres que s'està celebrant, hi ha un personatge que és clau en tot això, un home que conec des de fa molt de temps i que porta el món del circ a la sang i l'ànima: Genís Matabosch. És un figuerenc discret, amable i passional treballador, que, quan parla, s'explica amb una vèrbola fluïda i serva tothora una oració sintàctica lúcida i perfecta, que ja m'agradaria per a molts polítics nostrats, d'aquests que no saben dir dues frases sense deu barbarismes i quinze atemptats a la nostra sintaxi.

Ja saben: a Figueres hi ha tres carpes de circ al pati d'armes del castell de Sant Ferran, cinquanta-dos artistes de vint nacionalitats diferents, tot plegat una troupe de més de dues-centes persones, entre artistes, músics, personal tècnic, intèrprets, etc. I els vint-i-dos números de circ, que s'oferiran en dues gales, són inèdits a Europa. Matabosch va explicar dijous que els artistes estan embadalits perquè mai han actuat en un entorn tan espectacular i especial com el pati d'armes d'un castell, però també ho estan amb la ciutat i els seus museus, les seves botigues i la seva gent... És Figueres, ja se sap. Aquest mateix dijous al matí, una desfilada amb banderes i vehicles va baixar del castell fins a la Rambla, acompanyant una elefanta que, al final, es va regalar (com diuen al Rosselló) amb un excel·lent àpat de fruites variades, enmig de l'expectació de la ciutadania i els que hi havíem anat a mercat.

Tal com els deia, al centre d'aquest magne esdeveniment hi ha el figuerenc Genís Matabosch, que deu estar flotant de benaurança, perquè quasi es podria dir que tot això ho ha aconseguit ell tot sol. Fa uns quants anys (no recordo quants), quan a la ciutat es parlava de la possibilitat d'un museu del circ a can Cusí del carrer Sant Pau, en Genís ens convidà, a Joan Ferrerós i un servidor, a anar a casa seva a veure tot el que guardava en relació amb el món del circ. Vam quedar sorpresos i parats, però també quedà parat el projecte de museu. Qui no ha parat mai és en Genís que ara triomfa, i me n'alegro. Per ell, i també perquè el seu pare, Frederic Matabosch, i el meu van ser molt amics. Compartien l'afició de la pintura paisatgística, i encara sembla que els veig tots dos, amb el cavallet plantat en diversos indrets del meu poble, pintant i parlant com els dos excel·lents companys que van ser tota la vida.