ANC, construir estat

Avesats a la divisió, la derrota o la marginalitat, un organisme nou, unitari i transversal com l'ANC, independent dels partits però no en contra, ha de ser saludat amb complicitat. Les primeres imatges són de vitalitat i entusiasme, necessaris en un poble com el nostre, tan acostumat a viure de l'esperança. Els partits són imprescindibles i responsables de la gestió de la quotidianitat, però sovint això els treu perspectiva sobre el futur, pendents de les eleccions i l'administració de la immediatesa. Algú, doncs, ha de preparar l'avenir d'una nació catalana en llibertat, i pot ser l'ANC. El nom duu a dues experiències de treball unitari al Principat: l'autodeterminista Assemblea de Catalunya i, abans, l'independentista Consell Nacional Català. Només per la meva vinculació amb l'Assemblea de Catalunya i el fet que l'actual ANC hagi assumit la idea d'un referèndum d'autodeterminació l'any 2014, proposta que vaig plantejar per primer cop el 2007 en solitari, ja em miro amb simpatia aquest projecte.

Però amb l'optimisme de la voluntat no n'hi ha prou per reeixir, perquè, històricament, hem actuat amb més patriotisme que ciència. Un dels primers interrogants és l'àmbit geogràfic de l'acció política i de la consulta. Quin és el territori que es vol que sigui un estat sobirà a la UE: el Principat?, Catalunya entesa com el Principat, la Franja i les comarques del Nord?, el conjunt dels Països Catalans? Potser és un tema ja resolt i jo n'ignoro l'abast, però estaria bé conèixer-ho amb més detall, precisant si es tracta o no d'un procés gradual, per fases, i quin és el paper que s'adjudica als territoris fora de la jurisdicció de la Generalitat de Catalunya actual, tant ara com en el futur. La implicació en el projecte nacional del milió de nous ciutadans entre la Jonquera i Alcanar ja s'endevina, ateses les facilitats donades a la nova immigració per participar en les consultes. Poder visualitzar-ne la implicació en el procés, així com la dels catalans originaris de diferents regions espanyoles, arribats aquí els darrers 50 anys, seria un missatge clar, a la comunitat internacional, d'un model nacional civil, democràtic, no ètnic, i respectuós amb les minories i els seus drets, un dels aspectes que primer analitzen certs despatxos en els processos sobiranistes, a Nova York, Washington, l'Haia o Ginebra.

Cal treballar en aquesta dimensió exterior si volem acollida a la nostra independència. I això vol dir organismes multilaterals, estats, diplomàcia pública i també els casals catalans, compatriotes individuals amb influència en certs països, catalans coneguts al món i valorats en el seu àmbit professional, així com la complicitat cultural, universitària, científica, empresarial i turística teixida en el temps, perquè tot sumat ha de fer del projecte d'estat una proposta que reculli simpatia, complicitat i prestigi. No són menors aspectes sobre els quals s'ha anat passant de puntetes, com l'encaix del nou estat en la legalitat internacional, la incorporació a certs organismes i l'assumpció o no dels compromisos que hi té contrets el regne d'Espanya, així com la necessitat d'una estructura diplomàtica pròpia, o temes tabú, com ara la informació, la seguretat i la defensa nacionals, tractats amb rigor i intel·ligència. Finalment, som cada cop més els que volem viure sense Espanya, és a dir, sense el seu menyspreu, el seu obstruccionisme, la seva ignorància i el seu espoli permanents, sense oblidar que molts dels catalans que també ho volen es consideren alhora també espanyols i, doncs, no volen viure contra Espanya, però sí sense la seva tutela. La independència significa, i a cops sembla que s'oblidi, la construcció d'un estat, i això no és una broma davant la qual Espanya badarà mirant-s'ho. Benvinguda l'ANC, democràtica, plural, interclassista i amb gent de totes les edats i professions, i bona feina!