Sobre un sord universal

Aquests dies, escriure un article que no parli de la crisi i els seus efectes, o del desengany dels seguidors del Barça, sembla una frivolitat o un luxe incomprensible. Però les pàgines d'opinió dels diaris s'omplen dels mateixos temes i, d'altra banda, la vida continua i s'expressa tot sovint en multitud de qüestions menudes i, tanmateix, apassionants. És lícit, doncs, parar atenció un moment a les darreres recerques que s'han fet al voltant d'un home tan important en la història del món i de la música com Ludwig van Beethoven. Fet, doncs, aquest aclariment previ, i si no considereu extemporani un tema tan poc candent com ara aquest, tal volta us pot interessar el que llegireu.

Vet aquí que, darrerament, s'han fet algunes troballes suggeridores que ens permeten de completar aspectes de la biografia d'un home que, al costat de la seva genialitat com a músic, sempre ha cridat l'atenció per un estat de salut que semblaria que li hauria d'haver impedit compondre tantes partitures perdurables. Per exemple, no fa gaire que l'institut Brahms de Lübeck, a Alemanya, ha trobat una carta manuscrita fins ara desconeguda i que porta data de l'estiu de 1823. En aquells moments, Beethoven tenia 53 anys, estava sord i malalt, tenia molèsties en un ull i feia quatre anys que es “barallava” amb l'obra que ell considerava la més important de la seva carrera, la seva obra mestra: la Missa Solemnis en re major. Deprimit en el seu estat d'ànim, se sentia envoltat a Viena de gent envejosa que no l'apreciava com ell esperava merèixer. I el cas és que, malgrat haver iniciat la composició de la Missa per a l'ordenació com a arquebisbe de l'arxiduc Rodolf d'Àustria –llavors protector i mecenes seu–, s'havia celebrat l'ordenació sense la seva música. I com que passava penúries econòmiques, cercava algú a París que fos capaç de pagar mil tàlers per la peça, una quantitat certament elevada en aquell temps. La carta s'adreçava precisament a un parisenc benestant que era fabricant d'arpes perquè l'ajudés a trobar aquest comprador somiat. Finalment, per cert, la Missa s'estrenaria a Sant Petersburg el 1824, tres anys abans de la mort del compositor, gràcies als contactes amb aristòcrates alemanys que Beethoven tenia a la ciutat russa.

Com de costum, la paradoxa d'aquest episodi no tan trivial és un tret que resulta comú a tots els artistes que han viscut problemes econòmics: i és que, avui dia, simplement el valor de la carta que s'acaba de trobar ascendiria a 150.000 euros, quantitat que sens dubte hauria resolt bona part de les angúnies del sord immortal nascut a Bonn...

Precisament la seva sordesa té a veure amb l'altra notícia que hem pogut conèixer recentment al voltant de la seva biografia. Vet aquí que el British Medical Journal ha donat a conèixer no fa gaire un estudi sorprenent efectuat per una colla d'estudiosos holandesos. Com és sabut, aquesta discapacitat de Beethoven, que ja se li va mostrar cap al 1798 –quan tenia una trentena d'anys–, ha apassionat molta gent durant molt de temps, que n'ha atribuït les causes o bé a una sífilis o bé a una inflamació digestiva crònica. El seu mal està ben documentat gràcies precisament a la correspondència del músic, que ens revela que els primers indicis els va descobrir en la dificultat que tenia a sentir els instruments de vent durant els concerts. La cosa, com és prou sabut, va acabar amb l'ús d'una trompeta acústica a partir de 1814 i amb un aïllament progressiu en el silenci. En síntesi, la troballa dels investigadors holandesos demostra que, en l'obra del compositor alemany, la proporció de notes agudes va anar disminuint sensiblement amb el pas del temps, paral·lelament a l'alteració de la seva capacitat auditiva. Per determinar-ho, s'han basat en l'anàlisi exhaustiva de les partitures dels seus setze quartets de corda, que va anar escrivint al llarg de vint-i-cinc anys. Per als autors de l'estudi, Beethoven va anar privilegiant els sons mitjans i greus, que percebia millor; més tard, privat ja de tot so exterior, va tornar al seu món musical interior, de manera que les notes agudes van incrementar-se lleugerament en les seves últimes creacions...

Aquestes són, doncs, dues notícies que hem pogut llegir darrerament a la premsa. I, per una associació elemental d'idees, m'han fet venir a la memòria una circumstància extraordinària que m'havia impactat molt en el passat quan la vaig saber i que ara gairebé ja havia oblidat: i és que el dia que es va fer la primera interpretació pública de la Novena Simfonia, el 1824 a Viena, Beethoven encara va continuar dirigint l'orquestra tot i que la música ja havia arribat al seu terme... I, si anem lligant els records com les cireres –que una n'arrossega sempre una altra–, no podrem deixar de constatar que, segons tinc entès, caldria que passessin encara gairebé vuitanta anys perquè se sentís a Barcelona la primera interpretació integral d'aquesta obra immortal en la qual Beethoven va introduir, per primera vegada i en l'últim moviment, la veu humana. Això va passar al Liceu el 30 de març de 1900, amb una execució memorable de l'Orfeó Català que va marcar un abans i un després en la trajectòria del moviment coral de Catalunya. Però això, és clar, ja seria tota una altra història, i no m'atreveixo a esgarriar més els lectors amb noves digressions d'un simple aficionat. Un aficionat que, més enllà de les males notícies que ens assetgen cada dia, no pot deixar d'apassionar-se per les vides d'aquells éssers singulars que han estat capaços de despertar en tots nosaltres les emocions més vives.