Puta, puta, puta

Segur que el dramaturg britànic John Ford sabia el 1633 que la seva obra Llàstima que sigui una puta aixecaria més polseguera que les diligències de l'oest del seu homònim cineasta, o dels cotxes del Ford-T. A Altafulla hi ha qui s'ha sentit molt ofès que demà es representi aquest clàssic teatral a la plaça de l'església, i per fer-ho visible ha anat estripant els cartells que ho anuncien. Què mou a rebel·lar-se al segle XXI contra un text de l'època de Shakespeare? A enviar cartes a l'alcalde en contra? Qui ho ha fet? Es pot ser espectador de la boda d'Iniesta celebrada també a Altafulla, al castell de Tamarit, i de Llàstima que sigui una puta? Són dues representacions diferents, però no necessàriament per a públics diferents, perquè a tots dos actes l'objecte central és l'amor. Però què duu a esquinçar amb ràbia els cartells de la companyia La Pell, penjats pels carrers d'aquest preciós poble costaner? Què destorba? La paraula puta? O una història d'amor incestuós entre dos germans? És clar que l'obra que dirigeix l'Anna Estrada fa servir un dels tabús que s'arrosseguen pels escenaris des de l'època d'Èdip rei, i que han tocat des d'Ibsen a Espectres, i per ell el modernista Ignasi Iglésias a L'argolla, o Benet i Jornet a E.R. per esmentar uns quants exemples. Llàstima que sigui una puta, que es pot veure per primer cop en català, en traducció de J.M. Figueras, i adaptació de Lluís Soler al setembre estrenarà un nou espai escènic a Barcelona: la sala Akadèmia, i no parla només d'incest entre germà i germana, entre Giovanni i Annabella. En tot cas aborda el conflicte que generen les decisions individuals quan topen amb la convenció social. Aquest any al Barbican de Londres l'ha dirigida un dels directors de més renom a Europa: Declan Donnellan, fundador de la companyia Cheek by Jowl, i l'ha dut entre altres llocs a Madrid, i a Broadway. Donnellan diu que “l'amor sempre suposa una pèrdua. Busquem el sexe fora de casa, i això ens fa perdre el cau familiar. I l'incest és una manera d'evitar aquesta pèrdua”. En el fons és conservador. Però per a aquests indignats tant és. Potser els grinyola una paraula, en un temps, ja sigui de crisi, rescat o intervenció, en què cada vegada diem menys coses pel seu nom. Potser el tabú. Potser no van reparar que Iniesta casant-se després d'haver tingut una criatura també els trepitjava alguna convenció. Per això li devien tallar la corbata.