Espanya existeix
La seva imatge d'ara és de país empobrit, injust i contrari als catalans
No ens fem falses il·lusions, Espanya existeix. Per ser un país lliure, fora de la seva tutela i domini, i sortir de l'obligat espoli i posterior empobriment econòmic que sofrim d'ella, cal veure bé que en aquest moment, ara per ara, el nostre principal adversari és una realitat tangible, allà i enllà nostre, i també, però, en una part minoritària de catalans. Un fet més que lògic si pensem que, fa 300 anys, un pessic en la nostra història mil·lenària, les seves lleis, la seva visió del món, la seva llengua i cultura imposada ha fet forat en la nostra existència quotidiana.
Hi ha tot un conjunt d'elements que la fan present. No solament per una presència que prové del regne de Castella, que amb la seva força militar i el suport econòmic d'un vast imperi va poder imposar-se a casa nostra per la força de les armes, sinó que per poder parlar de tu a tu amb ella hem de ser conscients d'aquesta realitat. L'administració de l'Estat ha estat al servei d'aquesta voluntat de crear un sol país, una sola nació. Ha fracassat. Els catalans no ens hem sentit mai a gust en el seu imaginari nacional. La voluntat de l'intent de genocidi cultural ha estat present en la dreta i l'esquerra espanyoles, amb matisos diferents, però també d'igual sentiment en els més variats moviments radicals o alternatius (només cal recordar el moviment del 15M). L'objectiu és idèntic: dissoldre'ns dins ells. Ni amb gent d'esperit sucursalista dominant (el PSC) ni amb intents semblants a altres llocs i en altres paràmetres se n'han sortit. Espanya és d'ells.
La presència sorollosa del triomf de la selecció espanyola de futbol no ens ha de fer perdre l'oremus. A tots els països que no tenen plena llibertat nacional hi ha gent que des de les institucions pròpies (llegiu-hi Parlament) o en els llocs més variats juguen favor del dominador; siguin del PP o de grups de dreta encara més extrema, siguin alguns diputats que se senten PSOE i no PSC o gent en entitats econòmiques, culturals o socials. Formen part del gairebé un milió de persones que a l'Estat tenen com a feina bàsica mantenir l'estat actual de les coses.
del 1714 ençà, Espanya s'ha fet des de l'exèrcit i l'administració, des de l'escola i l'ensenyament, des de l'Església i l'imaginari col·lectiu nacional més divers. Per força ha de ser sòlida, però a casa nostra se li està acabant el crèdit. La seva imatge d'ara és de país empobrit, injust i contrari als catalans. Una altra cosa és la resolució final del pacte fiscal, que no és el que pretenem, però sí que és la mostra més evident, a excepció absoluta del PP i dels més exaltats contraris, que hem arribat a un acord de dir fins aquí. Sabem que l'Espanya de sempre no complirà. La raó de la força que ens imposaran, amb els arguments més bèsties o més sofisticats, l'únic que farà serà enfortir el sobiranisme o l'anhel d'independència.
La manipulació ideològica i propagandística a partir del triomf de la selecció espanyola de futbol és només un avís de tot el que ens vindrà quan ens posicionem pel camí polític d'anar lliurement, sense Madrid, a formar part de l'Europa unida. Hi haurà amenaces de tot tipus, començant per l'econòmica, després la constant desconsideració, posteriorment gent que per sentiment o oportunisme faran d'unionistes o d'esquirols, jugant l'opció que creuen que guanyarà, i posteriorment la realitat dels fets: la voluntat sobirana del poble català per sortir d'un estat que només és un fre per un ser un país més ric i just, espiritualment més ric i solidari per voluntat i no per imposició. Lògicament, primer amb Espanya pels llaços familiars, afectius i culturals de molts i molts catalans.
Espanya existeix i existirà, però sense nosaltres. No ens hem de deixar entabanar quan diguin que tornem a la tribu o a l'aldea. Volem ser lliures per justícia i cultura, per economia i modernitat; el fet que Espanya no entén. Ajustarem l'economia als nostres recursos, continuarem ensenyant en català i castellà; també en anglès, francès i el que calgui. La nostra existència no es basa en la raó de la força, en la por, en la imposició. Ans al contrari. Rebutjar tot el que Espanya ha fet al llarg de la seva existència és el motiu pel qual la gran majoria de catalans somia en la independència. Un objectiu proper cada cop més, que es basa només en la força de la raó.
