Un gestor o un estadista

El país s'apropa a una velocitat vertiginosa a una cruïlla històrica definitiva. És en aquests moments quan la talla dels líders polítics adquireix la seva dimensió real.

El president Artur Mas es troba en una situació complicada que no admet mitges tintes. Per una banda, ha de gestionar un dia a dia miserable amb una tresoreria tan seca que qualsevol guspira pot encendre un foc devastador per al seu govern. Per l'altra, ha d'aixecar la mirada i comprendre que el pla lent i pausat de transició nacional que havia dissenyat per a dues legislatures s'ha esgotat gairebé abans de començar a desplegar-lo i que Catalunya s'apropa ràpidament a la decisió final: llibertat o assimilació definitiva, Finlàndia o Occitània.

Quin paper vol jugar el president Mas? El del simple gestor que atén amb eficàcia les dificultats del dia a dia, va trampejant les dificultats que se li presenten i qui dia passa, any empeny? O el de l'estadista que –tot i sabent que només pot prometre sang, suor i llàgrimes– enfronta l'arrel dels problemes i escomet la batalla definitiva que (amb un cost molt alt, això sí), assegurarà l'esdevenidor del seu país?

És fàcil llegir –i escriure– aquestes línies tot cridant que ja no hi ha cap més marge per a l'entesa amb Espanya i demanant amb èmfasi a Mas que se la jugui una vegada per totes. Fins i tot hom pot dir que seria l'opció més rendible per al president, que podria cridar “a les barricades!” i atribuir una eventual derrota a la dificultat de les circumstàncies. Malauradament, però, la situació és tan greu i tan complexa que Artur Mas no pot triar. Ha d'accelerar el pas cap a la meta amb una granada a les mans que ja no té espoleta, perquè l'han treta des de Madrid i Brussel·les. Europa no vol saber-ne res, dels conflictes interns dels estats, i Espanya aprofita l'avinentesa per executar sense pietat un programa de recentralització de competències perfectament estudiat i planificat des de fa anys per la FAES.

Ens agradi o no, Mas ha de fer tots dos papers alhora, el del gestor i el de l'estadista, i no pot permetre que un d'ells passi a davant de l'altre. Almenys fins que la granada finalment exploti.