La capsa de llumins

Dies enrere una amiga que treballa en una productora audiovisual em comentava que el sector ja comença a descomptar una reducció de canals de televisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, la qual cosa afecta i frena la generació de nous projectes i la consolidació dels actuals.

Cada cop que m'arriben aquestes notícies no puc evitar preguntar-me fins on arriba la capacitat d'entomar dels catalans. Amb cada cop de destral (aliè o autoinfligit) a la cultura, la identitat, el sistema productiu, l'educació, etcètera, tenim la sensació d'haver arribat al moll de l'os, i se senten declaracions dels nostres líders polítics del tipus “fins aquí hem arribat”, o “aquesta línia vermella no la traspassaran”, alhora que les xarxes socials bullen d'indignació. Tanmateix, el resultat final sempre és el mateix: les línies vermelles ens les mengem amb patates. A cada bugada perdem un llençol, i d'aquí a poc haurem de tapar-nos amb fulls de diari, perquè descobrirem que de llençols ja no ens en queda cap.

Tenim la sort que el segle XXI ens posa a l'abast eines molt potents de pressió ciutadana. El canvi que el país necessita per sobreviure com a tal –la independència– només arribarà quan l'empenta de les bases sigui ja insostenible per a la classe política. No podem esperar que la cúpula dirigent enceti el procés, perquè el manteniment de l'statu quo és inherent al poder: qui l'ocupa no vol que cap canvi posi en perill la seva posició privilegiada, per dolenta que sigui la situació general. El nostre deure, doncs, és pressionar des de la base de la piràmide. Aturem els nostres regidors al carrer, identifiquem els diputats de la nostra circumscripció i fem-los saber què volem, amb cartes, correus electrònics, piulades de Twitter o senyals de fum. Què tothom tingui clar que una majoria clara de catalans no votarà en les properes eleccions cap opció política que no inclogui clarament en el seu programa electoral un procés d'independència seriós i ben travat.

Correm el perill de passar-nos la vida esperant l'espurna que encendrà el foc de la llibertat, sense adonar-nos que fa temps que tenim la capsa de llumins a les nostres mans.