Ucs a Eivissa
Els joves illencs cerquen la realitat del seu ser a partir de conèixer el passat immediat
Cal ser perseverants, recordem-ho una altra vegada, la història és un procés dinàmic, i els fets canvien per la intervenció del ser humà.
El català es recupera al Nord de Catalunya, la d'administració francesa, amb moltes limitacions, que hi són, com hi eren abans, però malgrat tot la llengua guanya ús i prestigi en raó de la llei inexorable del món econòmic propi i proper; la vida natural dels intercanvis de persones i interessos comuns; la tasca pacient i constant de la cultura popular, tradicional i culta; de la Universitat de Perpinyà i de l'escola catalana feta amb exemplaritat insòlita; per l'esport i per un fet ineludible, la història indòmita que salta per damunt de fronteres artificials o derrotes militars. Una bola de neu que comença a rodar.
De la mateixa manera a Eivissa i Formentera, la cultura pròpia, amb orgull, a poc a poc, torna a aflorar. Soterrada de segles pels Borbons i el franquisme, després reclosa en el nucli familiar i íntim per la voràgine del turisme. La seva identitat ha estat embastardida per l'allau ostentós del diner, del luxe i la luxúria de mitjans dels 60 ençà, però a la llarga, malgrat tots els intents de minorització i voluntat de desaparició aplicats pel nacionalisme espanyol, la branca que conserva la saba reviu, pels imperatius de més cultura i formació general, passada la febre d'or d'un creixement sense fi, gent prou diversa de la Vila i de Fora Vila, joves i grans, gent madura i canalla han pouat per anar a les arrels del seu ser.
Són gairebé una trentena els grups de dansa d'arreu de les dues illes que fan Ballades Pageses al voltant dels pous on la gent tot cercant aigua es trobava en un espai de vida social. Una població d'hàbitat dispers que es comunicava també a través del ucs. Aquest és el crit pagès tradicional, ara en desús quotidià, que s'està recuperant a les festes populars. Abans eren els joves qui l'usaven més habitualment per comunicar-se de lluny, de casa en casa quan anaven de festa o per advertir que estaven arribant. També de nit i alhora s'utilitzava de forma desafiant, per això fou prohibit al segle XIX. El franquisme, per ser els ucs un crit lliure, vital, català, el prohibí. Avui s'usa en to festiu, reivindicatiu de la gent que no vol ser xai d'un ramat, o badocs del glamur de rics i famosos.
A Eivissa i Formentera hi ha gent que, sense negar l'economia que els ha tret de la pobresa i l'escassetat –el passat econòmic de les illes era d'una misèria general absoluta–, volen preservar l'orgull propi sense ser servidors dels forans. Els illencs són minoria pel boom migratori del sud d'Espanya i posteriorment d'altres llocs d'Europa, i més tard d'africans i sud-americans. Dels 40.000 habitants a Eivissa dels anys posteriors a la guerra, la població ara està prop dels 135.000. Però ara en llibertat, el glamur i l'ostentació són dos mesos, i a la baixa, la crisi també arriba. Els joves illencs, sigui quin sigui el seu origen, han vist sempre els colors de les llums de les discoteques i la llibertat personal més àmplia. Avui cerquen la realitat del seu ser a partir de conèixer el passat immediat. Reconeixen la llengua del país, l'escola els ajuda a conèixer-la o millorar-la. Cal pensar que en una societat més formada, més comunicada, sense el conservadorisme tradicional d'un món isolat dins l'hàbitat dispers que estava en mans electorals del PP hi hagi un creixent suport a planteigs nacionals i socials més oberts.
La cultura autòctona, la música, els intercanvis, l'escola i la Universitat, les reivindicacions més elementals, el perseverar illenc, els du vers el redreçament nacional. Soles no ho poden fer. Junt amb Mallorca, Menorca i l'aportació de la resta de catalans, fet molt important en la seva economia, tot és possible.
