El candidat

Jornada de reflexió. Sobre la tauleta de nit, el llibret que acompanya l'edició especial d'una pel·lícula que acabes de comprar. El llibret explica com es va gestar la història, quins actors es van descartar, qui va estar a punt de comprar-ne els drets, fins i tot el títol que havia de tenir i que, al final, es va canviar per no trepitjar el d'un altre film que s'havia d'estrenar alhora. Apagues la ràdio perquè parla el ministre de Cultura i ja n'estàs fart, de sentir que cal espanyolitzar els nens catalans. Continues llegint el llibret i, en arribar al final, fas un bot al llit. Ho ha escrit un tal José Ignacio Wert Moreno, lletraferit i cinèfil abans que ministre bocamoll. És xocant i passa exactament el mateix amb un altre membre de l'aparell de l'Estat, el fiscal general Eduardo Torres Dulce: ambdós són capaços d'analitzar amb finesa i erudició la ficció cinematogràfica i, en canvi, s'estavellen vergonyosament a l'hora d'acarar-se amb la realitat que, cadascú des del seu àmbit, governa. Endreces el llibret i mires la pel·lícula, que en castellà es va titular Dos hombres y un destino. Paul Newman i Robert Redford cavalquen contra el crepuscle, salten plegats daltabaix d'un precipici, s'enamoren de la mateixa dona i reparteixen trets fins a l'últim fotograma, que els congela just en l'instant previ abans d'immolar-se davant d'un exèrcit d'enemics. Encara no tens son i et vénen ganes de mirar una altra pel·li de Robert Redford, El candidat. Per a tots els caps de llista que es van presentar a les eleccions d'ahir, Redford és una icona artística, el rostre de les millors pel·lícules dels setanta, el candidat perfecte per a tota una generació. Redford es passa tot el metratge lluitant per sortir elegit i al final, en una última escena lacònica, es tanca en una habitació i, en la penombra de l'èxit, pregunta al cap de campanya: ja hem guanyat, i ara què?