El 25-N revalida l'Onze de Setembre

El 25-N va revalidar l'Onze de Setembre, però no va validar la desitjada majoria excepcional reclamada per en Mas, que no podrà liderar en solitari el procés que ens ha de conduir a convertir-nos en nou estat d'Europa, per la força de la societat i del teixit associatiu del país que segueix reclamant contundentment (potser fins i tot exigeix), com ho va fer en la manifestació incontestable de l'11-S i, ara, amb la força majoritària dels vots sobiranistes (el 64,44% i 2,1 milions de vots, equivalents a 87 escons), que també de manera incontestable superaren amb escreix els participants a l'esmentada manifestació, en contraposició als vots unionistes (el 35,55% i 48 escons). Uns resultats dels quals el PP, el PSOE i els mitjans de l'altiplà castellà s'afanyaren a fer una valoració partidista, anunciant el fracàs del president Mas i del projecte separatista, tot exhibint aquella seva miopia que no els deixa veure el vot majoritari sobiranista.

Les urnes rebutjaren un lideratge únic per gestionar el procés iniciat en la històrica Diada, per tal de ser compartit amb qui, de sempre, ha defensat la independència. Les mateixes urnes provocaren una pèrdua de vots al PSC i a CiU, una davallada que els hauria d'exigir fer autocrítica. El PSC, en caiguda lliure des del 1999, ha perdut el vot catalanista, a partir de ser definitivament espanyolitzat. Ara, només, és el PSOE de Catalunya que segueix mantenint el discurs del federalisme, utòpic i enterrat, que no se'l creu ningú. A CiU no li hauria anat malament apropar-se als ciutadans, per entendre millor la realitat social dels país, escoltar les seves queixes i constatar les seves necessitats. Si hagués fet aquest exercici, probablement (1) s'hauria adonat que els pactes amb el PP, les retallades (algunes evitables), la poca sensibilitat pels menys afavorits, juntament amb la discordant actitud del controvertit Duran Lleida, passarien factura; (2) també s'hauria adonat que els estrets lligams amb la gran patronal, un sector certament important però relativament petit de la societat catalana, no eren productius electoralment (pel que afirmen alguns analistes, hauria donat el seu vot al PP perquè s'oposa al procés vers “l'estat propi”), cosa que explicaria la històrica insensibilitat patriòtica del món financer, la banca i la gran empresa), i (3) si hagués fet l'anàlisi, potser no hauria estat tan agosarat de demanar la majoria excepcional...

Malgrat la davallada, amb la victòria agredolça de CiU hi va implícit l'encàrrec a en Mas per presidir el nou govern, tot desautoritzant-lo, per raons òbvies, a negociar qualsevol hipotètic acord o suport amb el PP. En coherència amb el dictat de les urnes, en Mas haurà d'acceptar el suport parlamentari que ERC ofereix des de fora del govern. Ara caldrà que les dues forces polítiques majoritàries del Parlament aconsegueixin pactes estables (tot deixant enrere les antigues reticències, especialment les del líder d'Unió), per tal que la consulta o referèndum, els pressupostos per al 2013 i la governabilitat del país es facin de la millor manera possible.

Darrerament, s'havien aixecat veus crítiques en contra d'Esquerra pel fet de no acceptar formar part del govern, sense valorar que entre la primera i la segona força sumen 71 diputats, suficients per gestionar (1) la llei de consultes, el calendari del referèndum i tot el procés d'escissió, i (2) els pressupostos i les polítiques associades. Malgrat que la crisi continuarà dificultant la gestió del govern, aquest haurà de comptar amb (a) el 64,44% d'escons per a la gestió sobiranista i (b) el 42,22% d'escons d'esquerra per fer un gir en les polítiques socials, la sanitat, l'atenció assistencial i l'ensenyament, sectors que no poden veure's novament implicats en més retallades. Serà imprescindible que els esmentats segments de l'hemicicle s'impliquin a fons en els eixos bàsics de la nova legislatura per tal que Catalunya no només esdevingui sobirana sinó socialment justa.