Final pactat?

En la seva última visita a Barcelona, Tzvetan Todorov va dir que el règim democràtic no es defineix per una característica única, sinó per un conjunt de trets que es combinen per formar una organització complexa, a l'interior de la qual les diferents formes s'equilibren mútuament. També precisava que quan l'equilibri es trenca, l'alarma s'ha de disparar. La pedagogia que hauria de fer Convergència –tot i els seus múltiples defectes és l'únic partit amb una mica de sentit comú, mentre que els altres desbarren en models impossibles o surrealistes, com els del PSC– amb l'Estat ha de passar per intentar eliminar el falangisme dels interlocutors espanyols. És una tasca difícil, perquè dels falangistes no es va lliurar ni Franco, tot i que en va enviar uns quants al cadafal.

La unitat de destí de José Antonio provenia d'una idea d'una Espanya on mai no es ponia el sol, d'altra banda, anèmica durant els segles d'esplendor de l'imperi. Les paradoxes arriben fins avui, i la millor manera de comprovar-les no és a través dels hereus formals del franquisme –és a dir, els que manen ara–, sinó d'uns socialistes que van abandonar els principis republicans i marxistes per esdevenir una caricatura del poder, allò que Frederica Montseny li va dir al malaguanyat Ernest Lluch el 1982, quan van guanyar les eleccions: “Vosaltres no heu agafat el poder, sinó que el poder us ha agafat a vosaltres.” Gent ben intencionada com Lluch no són l'exemple, però sí molts dirigents socialistes històrics de famílies latifundistes modernitzades. La seva ideologia subjacent ha estat dominada per la idea d'unicitat inalterable.

Com fer entendre a aquesta gent que la cosa s'ha acabat? Com evitar el trauma del rei, del poder castrense i dels alts empresaris catalans quan arribi el moment de dir-los que baixem del tren? Doncs a través d'un curset de pedagogia política, la que no han fet els nostres representants des dels inicis de la suposada democràcia. És l'única via.