El santcrist de l'abadia
Entre festes, he passat uns dies al santuari de Montserrat; unes jornades per gaudir de la interiorització del silenci quan l'entorn social viu el brogit del consumisme. És un bon temps per estar-se a la Muntanya, no gaire concorreguda en diades nadalenques, i fer cames per Sant Miquel o S3ant Joan, pel camí dels Degotalls o la ruta de la Santa Cova, però molt més per acudir a laudes i vespres, en l'espiritualitat de l'ànima benedictina. I contemplar la sortida del sol per darrere Sant Llorenç, sobre una plana convertida en un mar de boires. En els llargs capvespres, he llegit el Montserrat d'Antoni Batista i he repassat el Mecanoscrit sobre els monjos d'Hilari Raguer.
A més, la mort del savi historiador Anscari Mundó, el mateix dia de Nadal, als quasi noranta anys, donava especial actualitat a submergir-se en un dels misteris de l'abadia.
He de confessar que malgrat les meves periòdiques visites a la basílica, mai no havia prestat tanta atenció com ara al santcrist d'ivori que presideix l'altar major. Una talla d'excepcional bellesa que es pot considerar una joia exquisida del renaixement. Una figura a la qual Anscari Mundó dedicà quatre dècades d'estudis per sustentar l'argumentació d'autoria, quan oficialment és considerada una obra anònima del segle XV italià.
Durant el pontificat de l'abat Marcet, en una Europa convulsa per la Gran Guerra, l'abadia montserratina adquirí un important patrimoni artisticocultural que corria pel continent sense gaire control. D'aquell temps provenen molts incunables de la biblioteca i diverses obres de la rica col·lecció pictòrica. Corria el 1920 quan el pare Bonaventura Ubach, comissionat a Roma per concretar algunes adquisicions, trobà el santcrist d'ivori i en quedà meravellat. L'obra fou comprada a bon preu i immediatament traslladada a Montserrat, on ocupà un lloc preeminent a la sagristia de la basílica, i s'hi mantingué fins que l'abat Escarré féu substituir l'antiga creu de fusta per l'actual obra d'orfebreria i la destinà a presidir l'altar major, on és des de l'any 1958.
Durant uns anys, a partir d'unes primeres indagacions del pare Celestí Gusi, l'obra fou atribuïda a Lorenzo Ghiberti, fins que es dictà que la talla era posterior a la mort de l'escultor de la Porta del Paradís de Florència (mort al 1455), per emmarcar-se en un treball renaixentista més evolucionat, cosa que també passà amb Donatello (mort al 1466), un altre nom que també es considerà. Fou aquí on entrà en escena Mundó, que durant anys havia contemplat la talla a la sagristia abacial i que era a Roma per completar estudis. Davant la Pietat, a Sant Pere del Vaticà, l'aleshores monjo benedictí comprovà la semblança del crist montserratí amb el crist mort a la falda de la dolorosa. Semblava tractar-se de la mateixa persona, més ben dit, del mateix model; un primer pas per intentar escatir l'autoria. El nom de Miquel Àngel Buonarroti es feia present.
És llarg condensar el treball de Mundó en un article, més quan significà quaranta anys de treball, però tot sembla portar a descobrir la identitat de l'escultor que tallà en marfil el santcrist de l'abadia. De cop, una nova descoberta donava ales a la hipòtesi: l'afirmació, al 2004, sense marge d'error, que el Crist d'Horne, tallat en fusta, era obra de Miquel Àngel. I aquest és considerat per molts entesos l'esbós de la figura d'ivori.
He mirat llargament el santcrist de l'abadia, datat possiblement al 1498 i considerat obra primerenca del genial escultor, amb unes possibilitats que ultrapassen el noranta per cent. Però l'interrogant, el misteri, no és tancat. Amb tot, ens trobem al davant d'una obra única i excepcional.
