Exercici d'introspecció d'un catalanista (2)
Els moviments socials que es mantenen vius i actius en el transcurs del temps, dels anys, i dels segles, acostumen a basar-se en idees sòlides i en experiències sovint dramàtiques, que vertebren i donen vitalitat permanent al cos social. Aquest és el cas del catalanisme. Cosa que no implica que, a causa de les dificultats per aconseguir la plena realització dels seus objectius, no hi hagi alts i baixos en la seva vivència. Les seves tàctiques a vegades semblen somnis, però en realitat es tracta d'una esperança repetidament fracassada per aconseguir l'objectiu. Malauradament, raons i paraules xoquen contra les immòbils pedres de les piràmides que fa mil anys que ens contemplen inexpressivament.
Però atès que la càrrega política i emocional de la protesta es manté –en el nostre cas–, pot passar que una espurna de foc pugui fer saltar la càrrega dipositada al llarg de tant temps. De tota manera, avui, en la nostra situació, m'estranyaria que aquesta sobtada mobilització tingués èxit, a la manera de l'assalt a la Bastilla. En el nostre context social i polític, com em deia ja fa cinquanta anys l'abat Escarré, “lluitar contra l'estat modern resulta pràcticament impossible”. No ens confonguem tampoc amb Àfrica, on encara hi ha estats semimedievals i pedres. I, sobretot, gent per tirar-les. Aquesta no és la nostra realitat.
Penso que, a la llarga, la sortida se situa més en la reflexió, l'estratègia i el front comú polític. Sobretot, en no descuidar les tàctiques que puguin assegurar la nostra acollida a Europa. Com a tret de sortida, la manifestació de l'Onze de Setembre fou un excel·lent punt positiu, gosaria a dir una batalla guanyada, però alhora va donar sortida a un plantejament improvisat i ambigu. El lideratge del moviment que es vol fer creure globalment sobiranista de la societat catalana no acaba de lligar amb un partit com Convergència i Unió, de llarga tradició catalanista però no independentista. El fracàs del seu primer pas hegemònic per dirigir la sobirania nacional els porta a haver-ho de compartir amb ERC, partit de naturalesa sociològica ben diferent. Convergència és el partit de les classes dirigents i mitjanes, conservadores, dels catalans que els agrada ser-ho sense haver de pagar peatge. Des del postfranquisme, una part de la classe que avui s'acull sota Convergència era espanyolista, convertida en catalanista amb la nova democràcia però no en independentista.
Convergència és el partit de l'aristocràcia econòmica amb grans interessos i compromisos amb l'Estat. També el de les classes del territori de tradició cultural catalana i conservadora. I lligada a Unió Democràtica amb el Sr. Duran i Lleida de mestre de cerimònies hispàniques. El pacte resultant de les eleccions porta a la constitució d'una parella estranya amb possibles incompatibilitats. No oblidem, a més, que ERC és el partit banderer del radicalisme independentista de base menestral, amb tocs esquerranosos, que es caracteritza per la tendència a les baralles internes i del qual Borja de Riquer diu “els agrada el socialisme”. Amb creixements i davallades subjectes a les vicissituds dels altres partits més que no a la pròpia dinàmica. No vull dubtar dels dots taumatúrgics del Sr. Oriol Junqueras, ni de la profunda conversió a l'independentisme del Sr. Artur Mas. Però, en qualsevol cas, cal veure com s'administra el miracle, que sembla força incoherent.
El tercer partit de l'oposició també ha donat fins ara prou mostres per confondre el personal. El PSC ha passat de negar-se a participar en el debat a oferir-se per liderar el “no”. En el fons és una altra tàctica per buscar solucions des de Madrid que no comprometin en cap cas l'espanyolisme del PSOE. Si no fos així, el PP els faria desaparèixer del mapa. Però, alhora, el PSC, seguint aquestes tàctiques, s'arrisca a desaparèixer de Catalunya, cosa que fóra un element absolutament desestabilitzador en la nostra política. I també en la del PSOE.
D'entrada, l'administració del moviment sobiranista va començar malament. Però va començar. Cal reconèixer la força que poden tenir les situacions encara que no siguin planificades. Però això no obsta que les victòries s'hagin d'administrar amb molt de seny. Fa poques hores, el criteri popular sobre la unió de totes les forces catalanistes s'ha materialitzat amb l'aclariment que cada partit ha fet del seu discurs respecte al dret de decidir, que fins ara tothom havia interpretat a la seva manera a fi de no comprometre's. Partint de la llibertat de criteris, el tren s'ha col·locat sobre les vies. Vies que no poden ser altres que frenar la desigualtat, l'espoli d'Espanya als ciutadans de Catalunya i la destrucció de la nació, objectiu de les classes dirigents espanyoles d'ara i de sempre. No tenim altres armes per defensar-nos que les democràtiques. I hem de caminar junts tant com sigui possible, i fer un camí com més llarg millor. Per salvar les nostres llibertats civils, econòmiques, culturals.
Això obliga al diàleg intern a Catalunya, i no al pressupòsit que algú té l'última i única paraula en el procés. Obligarà a certes concessions dins el país, encara que sigui per no donar la raó a Aznar. Entretant, tots estem nerviosos –catalans i govern d'Espanya–, però cal mantenir la tensió per avançar. I alhora una afirmació clara de cara a la governança, a guanyar terreny a la crisi. Subtils com les serps, lluny dels braus exhibicionistes del Sr. Wert.
