L'escalafó

Quan era jove vaig tenir l'oportunitat de treballar en un banc, primer de botones –no sé si la paraula grum, acaba de ser prou aclaridora– i després d'auxiliar administratiu fins que en un dels avatars del destí vaig cometre l'encert –o l'error, segons el meu pare– de canviar d'aires i apostar per la premsa. De la filiació bancària només conservo el compte en l'antiga oficina, que tant i tant vaig avorrir. Havia estat una oficina principal i havia arribat a tenir un centenar d'empleats. Tota aquella tropa era comandada pel director –despatx de fusta–, l'interventor i tres apoderats, un dels quals, el de caixa, acostumat a lidiar amb atracadors i tota mena de delinqüents perquè aleshores els robatoris eren a l'ordre del dia.

Actualment, de l'oficina només queda la meitat –l'altra meitat ha estat utilitzada en negocis efímers– i els tres empleats són apoderats tots tres. Recordo que en un vell manual de geografia econòmica se'ns explicava que les empreses que tenen molts caps no funcionen. Es pot comprovar en els negocis cooperatius i assemblearis, en què tot són discussions banals i exercicis públics d'egotisme en forma d'oratòria. Sempre que entro a l'oficina els pregunto qui mana a qui, però no tenen una resposta clara perquè es coneixen des de gairebé la primera comunió. Tots es declaren manats per les forces del més enllà, direccions regionals, de màrqueting, etc.

Si observem la piràmide social, veurem que tothom té algú decidint per sobre, excepte qui més decideix (Obama i algun altre), que normalment és dominat per les dones –que eviten els càrrecs de l'escalafó per una prova fefaent de la seva intel·ligència no sé si superior, però sí més pràctica–, o el papa, que com vostès saben és el representant de Déu a la terra. L'escalafó és el substitutiu de l'ordre que tenen les espècies. El que els primats arreglen amb quatre xiscles i alguna batussa, els humans ho convertim en tot un seguit de normes, galons i responsabilitats. Funciona? No.