Eugenio Trías
Va voler parlar amb
mi a finals de 1983
Un construeix el món a partir de la seva mirada, la meva sobre Eugenio Trías és plena de contradiccions. Parlar d'una persona recentment traspassada no és fàcil. Però sé que “el genio de l'Eugenio” m'entendria i li semblaria bé en el meu cas, és el fruit d'una relació pretèrita que sempre va anar acompanyada d'afecte personal i d'una visió política cada vegada més contrària. Ara, crec, encara més acceptaria la meva anàlisi, just per estar vivint en el procés sobirà que molts defensem amb passió i per sentir que és una resposta ètica, política, plena de justícia i, que em perdonin els acadèmics del pensament, de filosofia personal. També crec que ell en la deriva ideològica d'aquests darrers anys devia estar als antípodes de la independència de Catalunya, però crec que hauríem pogut arribar a un acord sobre l'opció ideologicopolítica del dret a decidir. O com a mínim ho discutiríem.
Els defensors unívocs de la veritat fonamentada en l'Estat espanyol, amb el seu poder més ampli i tenebrós, omnipotent i fosc, com veiem aquests dies, així com alguns dels seus companys del Fòrum Babel de finals del 90 que han engreixat les opcions polítiques actuals de dreta extrema, neguen fins i tot gosar pensar-ho, tal és el temor que tenen a la lliure voluntat, en definitiva a la democràcia que vol exercir en llibertat el poble de Catalunya. A la veu i el vot de la gent.
El coneixe'l fou acció seva. Eugenio Trías va voler parlar amb mi a finals de 1983, jo era un jove investigador que acabava de fer la tesi sobre la repressió franquista a Catalunya, encara no publicada, però n'hi havia parlat en Jaume Lorés. Eugenio tenia pànic, personal i filial, de la possible implicació del seu pare, Carlos Trías Bertrán, en el fet repressiu. Carlos Trías havia estat secretari de la Falange Española a Barcelona ja abans de la guerra, i a part de responsabilitats urbanístiques a Barcelona i Madrid, o en el món de la judicatura, fins i tot protegint juristes catalanistes, havia declarat desfavorablement en el consell de guerra, amb posterior condemna a mort, per “delito de adhesión a la rebelión militar” de Manuel Carrasco i Formiguera. Carrasco fou un ferm nacionalista català, exconseller de la Generalitat, fervent catòlic, diputat al Parlament de Catalunya i a les Corts, fundador d'Unió Democràtica de Catalunya, afusellat el 9 d'abril de 1938 a Burgos. Un crim.
Li vaig explicar la responsabilitat i l'ànim del franquisme i franquistes victoriosos en la venjança i repressió sobre milers i milers de persones. Amb mi sempre va parlar en català. Després vam coincidir en seminaris que organitzava en Lorés on recordo Vázquez Montalbán, Termes, Castellet, Candel, Benet, Manel Ibáñez-Escofet i altres que he oblidat. La idea era crear un espai de pacte cultural entre pensament prou divers, basat, això sí, en la catalanitat més oberta i cosmopolita. Aquí ell relliscava. No coneixia ni entenia la Catalunya popular o treballadora, la de l'exili, la que va ser esclafada per la bèstia militar totalitària.
Em tenia simpatia i m'ho demostrava sempre que coincidíem, malgrat l'evident diferència de forma de pensar. Li vaig elogiar un estudi sobre Joan Maragall, un llibre en què ell va voler entendre el país català a fons. Després la via de la normalitat del país cap a la seva llengua i cultura va ser massa per un home que queixant-se, segons ell, dels excessos del nacionalisme català va decantar-se vers un nacionalisme espanyol tancat, agressiu i no igualitari. El ranci obscur de sempre, el que no dialoga. Imposa.
Algunes coincidències com en la guerra de l'Iraq o la Universitat amb una crítica dura vers l'existència de massa mediocres i poc treball, no van poder que fes un reset vers el seu passat personal i herència rebuda d'un franquisme sanguinari i una església espanyola nacionalcatòlica. Fill immediat del franquisme de postguerra, va intentar ser lliure en el seu pensar i repensar sobre si mateix, sobretot quan la joventut rebel i maduresa intel·lectual, brillant i sòlida. Només un però, mai no va creuar el Rubicó vers la gent normal i corrent, aquella que sempre des de la infantesa li van fer mirar a distància, des de l'elit. Mai va superar l'herència filial ideològica del bressol.
