Un país, un relat
Fa anys, Josep Gifreu teoritzà sobre l'espai català de comunicació, expressió feliç que féu fortuna entre els teòrics de la matèria i els partidaris de la causa nacional, més que no pas en la realitat de la nostra estructura comunicativa, si bé s'anà imposant en l'àmbit digital més militant. Com les altres nacions europees, la nostra és també una nació cultural, amb una mateixa llengua i uns referents socioculturals comuns, si bé no és, com els altres països, una nació política. El mercat cultural català, probablement, no existeix com a tal, almenys com altres mercats d'un pes demogràfic similar al de la nostra comunitat lingüística, i és més que evident que el fraccionament polític, administratiu i legal només ha jugat en contra nostra.
La frontera francoespanyola, de l'any 1659 ençà, ha fet la seva funció i l'estructuració del Regne d'Espanya en comunitats autònomes ha reforçat i també accelerat el procés interior divergent. Si a això hi afegim el barceloninocentrisme, no es pot dir que els elements hagin jugat gaire a favor de la idea, sinó més aviat a l'inrevés. Llevat del terreny de la literatura i la música, el País Valencià, les Illes Balears i la part de Catalunya emplaçada al nord de l'Albera, no existeixen per a la majoria de catalans del Principat de Catalunya, els seus partits i les seves institucions, amb totes les conseqüències negatives que això comporta.
Tot plegat ve a tomb per la decisió de la CCMA d'eliminar les corresponsalies de TV3 a l'Ebre, els Pirineus-Andorra i Catalunya Nord. Crec que és una autèntica barbaritat i un desastre i no tan sols un simple error, sobretot si tenim en compte el cost econòmic real que en comportava el manteniment, comparant-lo amb la generositat amb què es continuen premiant, via subvenció multimilionària, iniciatives comunicatives privades que ben poc tenen a veure amb una certa idea de país. Malauradament, entre els sectors dirigents del Principat, a gairebé tots els àmbits no existeix una visió nacional del territori, no ja a nivell de Països Catalans, sinó del mateix espai situat entre la Jonquera i Alcanar.
Sovint, fa tot l'efecte que Catalunya s'acaba a Sitges i que la Catalunya Nova ja és una altra cosa, particularment les Terres de l'Ebre, allà on just s'acaba l'autovia gratuïta i la doble via que hauria de fer més fluid el trànsit ferroviari entre el nord i el sud del riu Sénia. L'Ebre, doncs, massa lluny de Barcelona, com també n'és i se'n senten al Pirineu. Però, en aquest cas, més enllà de la realitat de les comarques pirinenques, hi ha el Principat d'Andorra, estat independent i membre de l'ONU, amb el català com a única llengua oficial. Per què, si no, algú va decidir d'instal·lar-hi, en el seu moment, la seu de la Fundació Institut Ramon Llull, fora de la legalitat espanyola i francesa? És d'una miopia galopant no adonar-se de la dimensió política d'aquesta circumstància, cosa que no passa a Espanya, on durant dècades han mantingut amb diners públics vols directes a les diferents capitals llatinoamericanes, tot i ser deficitaris.
Hi ha encara Catalunya Nord, allà on la Generalitat fa anys que hi manté una delegació ben cèntrica, un Perpinyà amb carrers bilingües i que es presenta com a “Perpinyà, la catalana”, allà on des del 1969 se celebra la Universitat Catalana d'Estiu, amb un Salses on hi ha la Porta dels Països Catalans, una Prada on és enterrat Pompeu Fabra i un Portús on reposa Rovira i Virgili, i Cotlliure i Banyuls i Argelers i Port-Vendres i Sallagosa, i Ceret i Cuixà, i paisatges emocionals que són carn de la nostra carn. I Pere Codonyan, la veu i el rostre que havia aconseguit fer familiar la Catalunya del Nord al sud. Una nació és un relat i quan es perd una part del relat, perquè aquest no s'explica, es perd una part de la nació. La CCMA ha de rectificar i els seus consellers han de reaccionar. Perquè aspirem a ser més que una realitat en el mapa del temps.
