Les dones i el país
En el fer col·lectiu diari elles són font de vida
De dones n'hi ha de tota mena, igual que d'homes, exactament iguals en la diferència. Excel·lents i miserables, honestes i deshonestes, lleials i deslleials, fidels a la seva terra o renegades, com homes, però tot aquest conjunt conceptual tan important i complex no va ser possible de veure'l o demostrar-lo de forma tangible fins que no va tenir dret al vot. És una fita que es va aconseguir el 1933 després d'anys i panys de reivindicacions i lluita, seguint la petja de les sufragistes angleses i, posteriorment, de les feministes moderades catalanes i, més tard, de les espanyoles. Des de la cultura i la formació, el reclam de la dignitat i el dret a avançar en la igualtat per a la dona van obviar actituds tancades d'un obrerisme masclista en què només alçaren veus a favor algunes dones, això sí, des de posicions anarquistes que poc aportarien al debat polític –els llibertaris no creien en el joc polític democràtic del que anomenaven societat burgesa.
En un estudi més que recomanable, Ignorades però desitjades. La dona política durant les eleccions de la Segona República a Catalunya, (Ed. A Contravent), una rara avis en la recerca, J.L. Martín i Berbois, ens explica el llarg camí per aconseguir aquesta fita, en què de vegades per conjuntures molt concretes o per un cec partidisme no es feren avanços més que naturals. L'home i la dona són iguals amb la diferència de cada gènere. A partir de la primera convocatòria en què van poder participar, en unes legislatives de finals de 1933 de la Segona República, es va palesar per sempre més que la dona era un ésser autònom i lliure, que votava des de la llibertat personal i la consciència i no des del confessionari com creia passaria molta gent d'esquerra, i, de forma frustrada, molta gent de dreta.
Des de la Transició democràtica, la dona ha anat agafant més protagonisme econòmic, laboral, social i, com a conseqüència, presència política en els càrrecs més diversos. Els moviments feministes van fugir dels radicalisme elitistes minoritaris i van anar a cercar els veritables problemes de la dona. Des de l'increment de la força laboral a la lluita per la igualtat salarial per la mateixa feina, els mètodes anticonceptius per enfortir la seva autonomia i una dignitat general en tot i per tot. Lluny som dels països més avançats d'Europa, però la dona a Catalunya ha fet passes de gegant, molts més que a la resta de l'Estat.
Falta encara molta via per cobrir, tant pel conjunt de la societat com per l'específica actuació que la dona ha de fer per ser més present de forma igualitària en tots els àmbits de la vida catalana. El 1931, quan es va lluitar per l'Estatut de Núria, les dones catalanes van aportar centenars de milers d'adhesions signades en la seva defensa, tot i que no podien votar. Ara, en aquest procés de lluita per la sobirania nacional, el país les necessita totes, cal anar-les a buscar una per una: àvies, mares i joves a totes les viles i ciutats de Catalunya. De l'àrea metropolitana al país més profund, en tots i cada un dels llocs.
Les dones i els HOMES són iguals en la diferència. El vot ens iguala a tots. Per aquesta raó cal potenciar encara molt més el vot de la dona i la seva participació en la vida política. En el fer col·lectiu diari elles són font de vida, elles, de forma majoritària, tenen un pes més intens i proper en la família o grup de convivència.
Que ningú s'estranyi que davant la independència de Catalunya, des de Madrid ens enfrontin de forma destacada amb algunes dones. Lògic, Dolores de Cospedal defineix el que és el nazisme o el feixisme o Sánchez Camacho el que és l'espionatge; si ho diuen ho deuen conèixer. Les dones són com els homes, per això també, alhora, podem dubtar d'altres afirmacions, com ara si la dirigent del PP professional espanyola entén de valors democràtics o la del PP professional catalana amb la seva reconeguda amiga només parlés de política i no, igual com fan els homes, de coneguts, diners, feina, sexe o vés a saber.
