La bola de neu del deute

Deixeu-me dir d'antuvi que no sóc cap apòstol de l'austeritat. Ans al contrari, crec que el deute és el que permet a les famílies comprar un cotxe, a les empreses créixer i crear llocs de treball i als governs dotar els territoris de les
infraestructures necessàries per al progrés.

Dit això, com tot a la vida, els excessos es paguen tard o d'hora, i molts cops amb escreix. Els deutes que no
es poden pagar són la ruïna de les famílies, les empreses i els governs, com estem comprovant actualment a tot el sud d'Europa.

És per això que em sobta l'alegria amb què els líders polítics, els mitjans de comunicació i la societat en general celebren l'ampliació dels límits de dèficit. És cert que la perspectiva de retallades criminals a la societat de benestar és una calamitat intolerable, però no és menys cert que mentre transferim més de 10.000 milions d'euros cap a Madrid per les balances fiscals negatives, l'augment del marge de dèficit equival a un augment directe de l'endeutament de Catalunya. En comptes de buscar la manera de retenir els nostres diners, lluitem per augmentar
el deute.

Potser convé recordar algunes dades per comprendre la magnitud de la tragèdia. El deute del govern català que el 2003 era de 10.918 milions d'euros, el 2012 ja era de 45.792 milions. En conseqüència, el capítol de pagament d'interessos dels pressupostos de la Generalitat va multiplicar-se per cinc, i ja supera les partides d'infraestructures, transport, seguretat, justícia i serveis socials.

Alhora, si el govern espanyol ens concedeix graciosament ampliar el límit de dèficit del 0,7% al 2,1%, no farem res més que sumar 4.000 milions d'euros addicionals a la bola de neu de deute que sepultarà els nostres fills i néts.

Tanmateix, generem els recursos suficients per cobrir les nostres despeses sense necessitat d'endeutar-nos. En comptes de fer-ho, hauríem d'evitar que més de la meitat dels nostres impostos se'n vagin cap a Madrid i no tornin. D'això, se'n diu independència.