Fantasmes matèrics

En un article publicat a La Vanguardia el 4 de novembre del 2008 Quim Monzó es preguntava: “¿Què li passa últimament, a Tomàs Molina?”. Monzó havia observat que des que Tomàs Molina era caricaturitzat per l'actor David Olivares al programa Polònia, el meteoròleg es mostrava molt seriós en les seves aparicions al Telenotícies, ja no balancejava ni es revelava tan expansiu com abans, quan desplegava el repertori de bromes suades a què el teleespectador estava acostumat.

La persona real intentant modificar el comportament del personatge de ficció és, a part d'un d'aquells perillosos filons de “metàfores sobre la nostra època”, un debat epistemològic de primer ordre, proposable com a assignatura de patafísica en qualsevol pla docent universitari que mostri un mínim d'autoestima. Com en aquelles falsificacions pictòriques en què la còpia ha arribat a tenir més valor que no pas el llenç original, gràcies a la difusió universal que permeten les noves tecnologies, molts simulacres governen la persona real. És difícil no interessar-se per aquesta proesa de la fetilleria. Conec dos professors d'universitat que, arran dels comentaris que sobre ells van aparèixer al portal patatabrava.com, han modificat ostensiblement la seva manera de fer classe i d'avaluar l'alumnat. En aquest portal d'aproximacions i llunyanies, de sedasseries i utilitats, de difamacions celebrades amb tota impunitat, hi ha l'etiqueta preuada de “Com sobreviure a l'assignatura i el professor”. En aquest manual de subsistència d'un d'aquests docents es diu que, “com el típic professor de secundària, arriba sempre puntual a classe” i també que “valora en extrem la puntualitat dels alumnes”. Des que el comentari va quedar gravat en les taules de la llei de la nostra època, aquest professor, per desmentir-se, ja no arriba puntual a classe ni valora la puntualitat dels alumnes. De l'altre professor va petrificar-se que només donava valor als treballs de curs, però no als exàmens teòrics. Ara, aquell professor, per sorprendre a tothom, amb prou feines valora els treballs de curs, però, en canvi, emfasitza els exàmens.

A aquest pas, en un futur que potser ja és el present, molt poques persones seran qui són. Entremig, una arítmia que és també una esperança: l'Artur Mas del Polònia, una caricatura encara molt pobra, fa esforços per evolucionar i adaptar-se a les complexitats del personatge real. ¿Representa, aquest fet, el triomf d'un cert humanisme?