Els valors del Barça

Vagi per endavant que no sóc un expert en futbol. M'agrada que guanyin els equips de casa, gaudeixo amb un bon partit (sovint més per la suma d'aspectes socials i esportius que per l'esport pur) i fins i tot em sento capaç de saber si juguen bé o estan caçant mosques. No sé si és un avantatge o un llast però no tinc aquell fanatisme quasi sectari que em porta a veure que tot el que fan els meus és virtut i glòria i totes les accions dels rivals odi i mala praxi, i potser per això em puc mirar aquesta parafernàlia que envolta el futbol amb una certa i crec que higiènica distancia. Els emperadors romans ho tenien clar, pa i circ. Que el poble tingués la panxa plena i bons lleons i gladiadors valents per entretenir-se. Aquí, per desgràcia, no hem millorat gaire i, a més, hi hem afegit algunes perversions fruit de la modernitat que ho fan encara més dramàtic.

D'entrada, aquesta idea, propagandísticament hàbil però profundament falsa de “més que un club”. Em sap greu, ho confesso, però em costa pensar en el Barça com a sinònim de Catalunya (i si cometo la debilitat de fer-ho, em deprimeixo al moment), ja que si realment el club simbolitza Catalunya tenim molt mala peça al teler. Comencem per la part “física”, la samarreta, que combina l'Unicef com un valor solidari amb Qatar, un país on els drets humans van com van i els dòlars també van com van. La pela per damunt de tot, d'entrada, el botiguer rònec a qui només importa el calaix encara que s'esforci per demostrar el contrari de portes enfora. Sobretot les aparences!

Després podem passar a matèries més intangibles. El primer i més universal, la catalanitat. No recordo cap president capaç de fer un discurs sense incorreccions, barbarismes, castellanades i males construccions formals. Després els jugadors, cap o quasi cap dels herois que en teoria ens han de representar ha fet mai el més mínim esforç per parlar el català i des del club tinc la sensació que no és cap prioritat. El gran heroi mediàtic que signa contractes en tovallons de paper, tot i haver estudiat tota la seva vida aquí, és incapaç de dir ni un sol mot en català, quan se suposa que, si atenem les estadístiques escolars, l'hauria de dominar amb fluïdesa. I encara pitjor. Els autòctons del Barça quan envien missatges a través de les xarxes socials ho fan en castellà. Altra representativitat, doncs, de la llengua i del país, sens dubte.

I ara anem a la part més intangible i que més serveix per omplir-se la boca de coses bones: el model de valors. Suposem que per aquells atzars de la vida em donen el premi Sant Jordi de novel·la i l'editorial decideix passejar-me per la ciutat en una limusina descapotable per celebrar-ho. Què em passaria si m'acosto al primer mosso d'esquadra que trobi pel carrer, li robo la boina i me la poso durant tot el passeig? Em deixarien? A l'agent li faria gràcia que un autor premiat li robés la gorra reglamentària i em demanaria que la hi signés quan ja no em fes gràcia portar-la? Hi ha alguna norma de la policia que reguli el que li passa a un agent que perd la gorra pel carrer?

Durant tota la ruta no paro de beure com un cosac, de fer rucades amb tots els meus acompanyants, rucades més aviat barroeres i mal educades, donant fins i tot mostres evidents d'haver-me excedit en la taxa de líquid. Podré seguir sent un model de conducta i em demanaran que publiqui un nou llibre titulat Normes d'educació que cal conèixer i seguir?

I mentre em porten en limusina oficial no cal patir, però i quan s'acaba el circuit? A mi se suposa que l'efecte combinat de l'aigua amb gas i de l'eufòria encara no m'ha passat del tot i haig de tornar a casa conduint el meu cotxe. Algú em dirà alguna cosa? Vindrà el primer mosso d'esquadra a recuperar la seva gorra i, de passada, em farà bufar?

I per acabar, existeix un aparell que mesura el grau de catalanitat? És més català el Barça que el Reus, que el Lleida, que el Palafrugell o que l'Europa? Tal com ens passa amb els poetes, els cuiners i els arquitectes, només en podem tenir un de cada i explotar-lo fins que cansi o s'assequi?

No ho sé, potser vaig errat, però em temo que ens hem acostumat tant al periodisme d'excessos, a la magnificació de coses trivials, que ja no som capaços de destriar el gra de la palla i d'analitzar i valorar on són realment els autèntics valors i els autèntics exemples. I ja que hi som posats, m'agradaria pensar que Catalunya és alguna cosa més que un seguit de senyors que juguen a futbol (i que ho fan molt bé) i que guanyen infinitament més que un investigador, un metge, un mestre o un científic i que arrosseguen una etiqueta d'exemplaritat que estan molt lluny de posseir... i que, d'altra banda, potser tampoc no és culpa seva i no cal que la posseeixin.